01/09/2020

La gestió del ressentiment

3 min
Un home amb mascareta mira el mòbil mentre passeja pels carrers de París

Diu Nietzsche a La genealogia de la moral: "La revolta dels esclaus en l'àmbit moral comença quan el ressentiment mateix esdevé creador i engendra valors: és el ressentiment dels éssers a qui està vedada l'autèntica reacció i només poden rescabalar-se amb una revenja imaginària. Mentre que tota moral noble neix d'un triomfant «sí», la moral dels esclaus diu «no» [...] i aquest «no» és el que constitueix la seva acció creadora. Aquesta inversió de la mirada que fixa valors forma part, precisament, del ressentiment: per poder aflorar, a la moral dels esclaus li cal sempre un món contrari i extern". Pensava en aquestes frases en veure imatges de la manifestació contra les mesures governamentals relacionades amb l'actual pandèmia a Berlín, la setmana passada.

Aquí estem acostumats a manifestacions molt voluminoses, i una de 30.000 persones potser no ens sembla gran cosa. A la majoria de països europeus, en canvi, això representa molta gent. La mobilització, per cert, va acabar malament, amb destrosses, ferits i més de 300 persones detingudes per la policia alemanya. Un dels arrestats era Attila Hildmann. Es tracta d'un personatge força popular allí, conegut per ser un divulgador de la cuina vegana. Ha publicat llibres de receptes amb vendes milionàries i té un canal de YouTube. Posats a negar, el tal Hildmann no només qüestiona que el covid-19 sigui un virus, sinó que també explica que tot això de l'Holocaust és una exageració, etc.

De personatges d'aquesta mena n'hi ha hagut sempre, evidentment, però no ens confonguem. YouTube o Twitter, en canvi, tenen quatre dies mal comptats. Vull dir, ras i curt, que, almenys des d'una perspectiva comunicativa, això és un fenomen nou. D'il·luminats que percebien conspiracions a tot arreu n'hi havia fa cent anys, però no tenien les eines adequades per expandir els seus deliris en qüestió de segons, i de franc. El que sí que és més vell que l'anar a peu és el mecanisme mental que mena a determinades actituds. La "revenja imaginària" a què es referia Nietzsche l'any 1887 per caracteritzar el ressentiment és avui la mateixa. I ahir també: el nazisme, de fet, no va ser res més que una hàbil gestió política del ressentiment.

Què pot portar algú a afirmar, a finals d'estiu del 2020, amb totes les cartes ja sobre la taula, que això del virus és una fantasia? Sovint se sol apel·lar a una explicació que probablement confon la causa amb l'efecte: la desinformació, les fonts malintencionades, etc. En aquesta hipòtesi hi ha un buit important, però. En efecte, falta la premissa prèvia: què ens porta a triar fonts manifestament incertes i alhora a rebutjar-ne d'altres que són sòlides, contrastades i estan avalades per persones amb impecables trajectòries acadèmiques o professionals? És just aquí on el ressentiment permet entendre actituds que d'una altra manera no tindrien gaire sentit. Jo puc atribuir les meves tribulacions bàsicament a tres raons: als meus errors, als errors –involuntaris o premeditats– dels altres, o bé a la fatalitat, a l'atzar. Hi ha persones, però, que n'afegeixen una quarta: les obscures conxorxes i maquinacions sorgides "del sistema". I què és això del "sistema"? Tot i res. Un misteri. Però un misteri molt confortable, al cap i a la fi. Creure-hi vol dir: a) descartar sempre les meves pròpies errades; b) no haver-me d'enfrontar amb ningú concret (el "sistema" no té rostre); c) excloure l'atzar o la fatalitat, sempre tan desagradables i inquietants, del meu horitzó vital. No em negaran que no és una ganga ben llaminera, això del "sistema"...

La creença en aquesta quarta explicació creix imparablement, i va associada de manera inevitable al ressentiment. La rendibilització política del malestar resulta molt temptadora, per descomptat, i els seus guanys immediats estan a la vista: només cal contemplar l'eclosió del populisme al llarg dels darrers anys. Però tot plegat té un preu. Fa uns anys se'n va dir "cultura del no", segurament sense tenir en compte que ja estava prefigurada en el fragment de Nietzsche que he reproduït abans. D'aquí a negar l'existència del coronavirus o l'eficàcia de les vacunes i defensar l'influx dels imaginaris chemtrails en la salut humana només hi ha un pas, i ja l'hem fet. Com que el "sistema" té la culpa de tot el que em passa, jo no em crec res que provingui dels seus plecs obscurs (la ciència, etc). I és aquí on apareix una gran paradoxa: l'exacerbació d'aquest malestar genera una societat d'incrèduls que són alhora ultracrèduls. Mirant-s'ho tot de lluny, algú riu a gust: la gestió política del ressentiment és fàcil, perquè "el sistema" sempre són els altres.

stats