24/11/2020

L'última frontera

3 min
La filòsofa Judith Butler al CCCB

La notícia va aparèixer a començaments de setembre en alguns mitjans, i reconec que m'hi vaig fixar per pura casualitat. Resulta que una professora de la George Washington University anomenada Jessica A. Krug s'havia fet passar durant anys per una dona negra. En realitat, la tal Krug, de 38 anys, era una dona blanca d'ascendència jueva nascuda i criada a Kansas City en el si d'una família de classe mitjana. Ella, en canvi, explicava que provenia del Bronx, filla de pares marginals i drogoaddictes. El seu germà (per descomptat imaginari) havia estat apallissat brutalment per la policia en diverses ocasions, etc. Aquesta història li va atorgar alguna cosa més que notorietat. En el context del sistema de discriminació positiva de la universitat nord-americana, la farsa va reportar-li un ascens acadèmic meteòric, amb promoció editorial inclosa.

El cas Krug em va portar a altres històries similars que desconeixia. La més famosa és la de Rachel Dolezal, una dona blanca que es feia passar per negra i que va arribar a tenir càrrecs rellevants en el si d'una antiga i molt prestigiosa institució: l'Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color (NAACP, en anglès). Vaig veure que tant als Estats Units com al Canadà hi havia moltes persones d'origen irlandès o polonès que afirmaven ser sioux o navajos, posem per cas. Fins i tot vaig conèixer el cas d'un home anomenat Adam Wheeler, blanc com el paper, que havia decidit "ser filipí" (en un sentit racial) i es feia dir Ja Du. La llista, pel que vaig veure, era llarga. En uns casos, la motivació era purament oportunista. En d'altres, en canvi, resultava més enigmàtica. No soc qui per jutjar-la.

La cosa podria ser considerada anecdòtica si no fos perquè va portar recentment a la publicació d'un article a la revista acadèmica Hypatia, centrada en la filosofia feminista, signat per Rebecca Tuvel. Les crítiques a Dolezal per tergiversar la seva raça de naixement –afirmava Tuvel– indiquen una percepció social generalitzada basada en el fet que no és possible ni acceptable canviar de raça, de la mateixa manera que podria ser inacceptable canviar de sexe. I afegia (molta atenció): "Les consideracions que donen suport al transgènere semblen aplicar-se igualment al transracialisme". En un moment en què existeix una forta controvèrsia cap a la transsexualitat per part d'un cert feminisme, aquesta afirmació constitueix una veritable càrrega de profunditat. Tot això ve de lluny, en tot cas. L'any 1990, la filòsofa Judith Butler definia el cos humà "com un artefacte derivat de la citació performativa de les normes de gènere". Començava així una mena d'escolàstica més aviat confusa i puntualment contradictòria que ha acabat portant a bizantines picabaralles conceptuals. La noció de performativitat no és de Butler. Prové de la filosofia analítica, concretament d'autors com Searle o Austin, i la va popularitzar Jean-François Lyotard el 1979 a La condició postmoderna. Els verbs performatius, com per exemple jurar, són aquells que es consumen pel sol fet de ser emprats en un acte de parla. Entendre el cos com un "artefacte performatiu" significa, doncs, que jo soc una dona, o un home negre, tot just quan consumo aquest acte de parla (speech act). Entenc que els pugui semblar paradoxal. Entendria, fins i tot, que els semblés una pretensiosa ridiculesa postmoderna.

Ja som, doncs, arran de l'última frontera, la de la identitat performativa, en aquest cas transracial. Rachel Dolezal no és una dona negra, però el fet d'assumir públicament aquest rol fa que ningú no li pugui esmenar la plana. El llenguatge-escut de la correcció política no permet cap debat seriós perquè sempre és autoinculpatori. En un context cultural on la hipersusceptibilitat (selectiva) es dona la mà amb la delació sistemàtica, és millor dir que sí a totes aquestes estupideses, dòcilment. Tot i així, no puc deixar de pensar, per exemple, en el pobre Michael Jackson. Ell va recórrer el camí dolent, segons els patrons ideològics vigents. Era un home negre que volia ser un blanc. Això, no: és intolerable. Segons tots els indicis biogràfics, segons la seva pròpia trajectòria vital, segons fets públics i notoris, també era probablement un home homosexual que hauria preferit ser heterosexual. Aquest recorregut performatiu, però, també està severament estigmatitzat: hem de fer veure que no existeix, o que és una imposició del patriarcat. Estem transitant l'última frontera i afloren contradiccions massa profundes. Comencen a ser conceptualment inassumibles. Tampoc no són emancipadores. Un bon moment per recapitular.