Les artistes s’autoretraten: aquesta és 'la meva' història

BarcelonaA l’artista Cristina Núñez (Figueres, 1962) fer-se autoretrats la va salvar de l’heroïna a finals dels anys 80. Aleshores estava en la vintena i va continuar fent-se retrats per augmentar-se l’autoestima i perquè hi va trobar un estímul creatiu. També ho va volgut compartir i ha organitzat nombrosos tallers d’autoretrat. Aquest ús terapèutic de la pròpia imatge és una de les línies de la nova exposició virtual que l’escriptora i periodista Cristina Masanés ha comissionat per a la Xarxa de Museus de Catalunya, Maneres de dir jo. Autoretrat i dones a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, disponible en aquest enllaç.

En aquests autoretrats Cristina Núñez té una mirada dura, accentuada pel paisatge desèrtic que té de fons i la jaqueta de cuir negre que porta. “Vaig conduir al llarg de tot el Camí de Sant Jaume per fer el llibre Heaven on Earth. Era la primera vegada que tornava a Espanya per fotografiar el meu país”, recorda l'artista. “Vaig visitar els mateixos llocs on havia estat quinze anys abans durant la meva rehabilitació –explica–. Estar sola al desert em va fer retrocedir en el temps. Em vaig preguntar a mi mateixa com havia pogut passar per tot allò i encara estar viva”. També van tornar persones importants del seu passat. “Vaig pensar en el meu xicot Nasi, en el meu primer amor Eddie, en el meu amic Ramon, i després en el Jordi i la Perla, i tota la gent que va morir al meu voltant, de la sida, de sobredosi. Per què jo? Em sentia culpable. D’alguna manera havia de retornar la meva sort. Havia de fer alguna cosa per mereixe'm haver sobreviscut. M’havia de convertir en un altaveu per a ells”.

Contra les imatges tòpiques de les dones

També té un punt de cruesa un autoretrat de l’artista de Palència Marina Núñez, on se la pot veure esgarrapant-se les cames, en un intent de trencar amb tot l’imaginari que les dones han de carregar. “Durant segles, dona és allò que queda fora: de la norma, de la llei, del cànon, de la raó, del món...”, afirma Cristina Masanés. “D’entre totes les dones pintades, inquieta aquesta figura per la semblança física amb l’artista”, diu també del quadre de Marina Núñez. L’exposició inclou 35 obres de 32 artistes de nou museus, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Macba, el Museu d’Art de Girona, el Museu d’Art Jaume Morera i Museu d’Art Modern de Tarragona. També d’altres de més petits, com el Museu d’Art de Cerdanyola i el de Manresa, la feina dels quals Masanés vol reivindicar.

El recorregut de la mostra comença al segle XIX. Entre les pioneres hi ha la pintora Pepita Teixidor (1865-1914), de qui la mirada directa que dirigeix a l’espectador des d’un autoretrat propietat del MNAC sembla que vulgui dir que és molt més que el caràcter convencional del quadre. Precisament, Teixidor no va cedir davant els desitjos del seu pare i el seu germà perquè es dediqués al retrat, i ella va continuar pintant flors, una actitud que celebrarien unes altres de les artistes representades a la mostra, les Guerrilla Girls. Amb un cartell amb el lema "I a Europa és pitjor" van reblar la seva crítica feminista als museus nord-americans amb el cartell que havien fet amb el lema "¿Les dones han d’estar despullades per entrar al Metropolitan Museum?".

Cristina Masanés es va capbussar en les col·leccions dels museus amb dubtes sobre quines obres trobaria, i un dels atractius de la selecció és l’amplitud de la seva mirada. Crida l’atenció veure obres conceptuals d’Àngels Ribé i Fina Miralles sota l’òptica de l’autoretrat. També un altra fotografia de Jo Spence, perquè torna a posar en relleu el que l’artista va viure el fet de ser autora i a la vegada model per les seves crítiques a la representació patriarcal de les dones, i com més endavant va deixar testimoni de la seva lluita contra el càncer. “Vaig agafar la idea de l’autoretrat en un sentit molt ampli, no només hi ha el retrat tradicional de posar-se davant el mirall i capturar el rostre, mitja figura o la mirada, sinó que també hi ha moltes pràctiques conceptuals, fotografia, performance i acció”, diu la comissària.

Una de les imatges més representatives del sentit ampli de la tria d’obres és un dels dibuixos fets damunt una fulla de la cubana Ana Mendieta perquè, en lloc de tenir els seus trets, el personatge que hi apareix podria encaixar sense que es notés en una pintura prehistòrica. D’altra banda, la seva figura està relacionada amb les Guerrilla Girls, encara que malauradament d’una manera tràgica: Ana Mendieta va morir als 36 anys, després de caure per la finestra d’un 34è pis. Encara que el seu marit, l’escultor minimalista Carl Andre, va ser exculpat judicialment de la seva mort, molts col·lectius feministes el van considerar responsable, i les Guerrilla Girls i la Women’s Action Coalition van convocar el 1992 una concentració davant del Guggenheim de Nova York per protestar contra la gran exposició d'Andre.

Precisament la vulnerabilitat del cos és el tema central d’una altra de les peces exposades. En lloc del rostre, com va fer Barbara Stammel en un díptic sobre ella i la seva germana, o qualsevol altre òrgan visible, Laura Cirera va pintar damunt unes gases un cervell, uns pulmons, un cor, uns ronyons, un fetge i un estómac. “La gasa hidròfila, aquest teixit de cotó d’ús sanitari i dimensions reduïdes, convertit en matèria artística, evoca una fragilitat extrema. El color vermell dels òrgans representats aporta l’element sanguini”, explica Masanés, que també és la responsable d’una exposició del Museu de l’Empordà on ha recollit els treballs d’una trentena de dones artistes de la zona, Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939).