04/07/2020

Galícia en la seva trampa

4 min

Que equivocats estàvem els que, sentint-nos ciutadans sense estat i sota un estat aliè, crèiem que la Unió Europea seria la resposta històrica a la nostra orfandat. La Unió va néixer per substituir els conflictes entre potències però conservar els estats i, tot i les grans cessions de sobirania, els estats conserven la seva capacitat de limitar i tancar-nos en les seves regles del joc. I aquest estat és el que és.

El Regne d’Espanya no és federal, tot el contrari, però, en canvi, la cort centralista administra i juga amb la diversitat interna. Per a Euskadi té una jugada, per a Catalunya en té una altra i per a Galícia una altra... Només una cosa no es discuteix: no es pot tancar Madrid.

En el joc bipartidista Galícia és una peça on al PSOE li sol interessar que hi governi el PP perquè, paradoxalment, això el debilita. Va passar quan Felipe González va permetre amablement que Fraga s’acomodés allà: es va arribar a l’extrem que el secretari del PSdeG de llavors, Francisco Vázquez, durant l’inici de la campanya electoral exaltava el candidat del PP, Fraga. González va lliurar el vot dels que volien que el seu partit governés a Galícia als interessos de Fraga perquè a ell li convenia tenir debilitat Aznar a Madrid. I, efectivament, Fraga discrepava constantment d’Aznar, que com a cap de l’oposició patia el seu alè al clatell. Únicament amb Zapatero, apartats González i Guerra, el PSdeG va complir la seva obligació de ser oposició primer i després oferir una alternativa a Fraga i, conjuntament amb el BNG, va governar la Xunta uns breus quatre anys.

És raonable que ara tinguem por que es pugui repetir la jugada en què Galícia seria un mer peó a sacrificar en el joc de la política madrilenya. De fet, en aquests mesos des que Casado va ocupar la secretaria, Feijóo, amb el suport del corrent del PP patrocinat per Romay Beccaría, ha funcionat com una peça que el desestabilitza. Quan Casado, amb el suport d’Aznar, va optar per un enfrontament radical amb el govern espanyol, que no era assumit per una part de l’organització ni del seu electorat, Feijóo es va manifestar com l’alternativa amable i dialogant, i el va deixar en evidència. Si ara guanya les eleccions serà la mateixa pedra a la sabata de Casado que abans va ser Fraga per a Aznar.

Però el més curiós és que Feijóo necessita guanyar i pot guanyar, però el seu triomf també és la seva condemna, perquè vol guanyar però no vol ser president de la Xunta. Feijóo, en origen, no és un polític gallec. És un de tants joves espanyols ambiciosos que va marxar del seu poble a una capital somiada que li oferia llibertat i es va iniciar en l’administració madrilenya de la mà del PP. Si va venir a Galícia va ser per començar una carrera que el tornés al seu lloc: el seu somni sempre va ser fer política a Madrid i des de fa anys és ser el candidat del PP a president del govern central.

Si surt elegit novament es veurà obligat a romandre en el càrrec a la Xunta, en el que per a ell són “províncies”, mossegant-se les ungles i tornant a viatjar a Madrid constantment per aparèixer en sopars i platós de televisió durant quatre anys més. I si perd sí que podria anar-se’n a Madrid a fer el que va fer abans Rajoy: anar als toros i al Bernabéu a fumar-se un puro, fer cua, conspirar i fer mèrits per la cort per aconseguir la nominació. Tot i que hi arribaria amb un mal cartell: ser un governant desnonat. Als mitjans de comunicació de la cort, i fins i tot al PSOE, els ha interessat vendre aquesta imatge de Feijóo com a triomfador, però el cert és que està atrapat en el seu propi parany i sembla condemnat a la maledicció de Sísif.

El PSOE sembla que complint amb la seva part i totes les decisions del govern central li ha facilitat les coses a la candidatura de Feijóo. La decisió de Sánchez de recentralizar-ho tot li ha permès a Feijóo aparèixer com un paladí de l’autonomia enfront del centralisme, i durant el confinament, amb el Parlament tancat i sense vida pública, els televidents gallecs han pogut veure cada dia diverses vegades a la televisió pública Feijóo venent el seu gènere mentre l’oposició estava desapareguda, en un cas flagrant de segrest partidari d’una televisió pública. Abans del confinament, cap enquesta li donava a Feijóo la majoria absoluta i sí el govern de la Xunta a l’oposició. Ara totes diuen que Feijóo pot arribar a aquesta majoria.

El candidat del PSdeG és un senyor raonable però completament desconegut i la seva organització funciona com candidatures locals, no com una organització gallega sobre la qual ell tingui direcció. La desgana i la falta de confiança que irradia la campanya i la falta d’entusiasme dels dirigents de Madrid són el senyal que ens mostra als gallecs que hem de témer la repetició del que ja hem viscut.

L’emergència actual del BNG, l’organització sobirana gallega amb una nova generació al capdavant i una candidata, Ana Pontón, que genera grans simpaties, no pot ara per ara substituir el paper que li correspondria al PSOE. La candidatura d’UP a Galícia, Galícia en Comú, presenta un diputat seu a Madrid però, per raons diferents, irradia una cosa semblant a la del PSdeG, si no desgana sí falta d’energia i de creure-s’ho. I encara es presenta un altre partit, Marea Galleguista, que augmenta la divisió.

Feijóo compareix sense les seves sigles, per reforçar la seva posició de poder polític propi davant Casado i perquè aquestes sigles resten, com si tingués un partit propi, i el més paradoxal és que ell, que té la imaginació i la mirada posada a Madrid, es veu obligat a fer gala d’un inversemblant populisme galleguista. L’oposició és evident que és complexa i competeix entre si: necessitaria mostrar des d’ara mateix voluntat d’entendre’s i necessitaria un lideratge percebut per la societat. I no el té.