01/07/2020

De contractes, raves i fulles

4 min
De contractes, raves i fulles

Els contractes fraccionats han generat un vendaval en el debat polític arran del procés judicial relatiu a Laura Borràs. En el debat català. En el debat espanyol no hi ha tema, perquè el rave no són els contractes fraccionats, sinó una acció repressiva -una més- contra allò que més molesta a les institucions espanyoles de l’independentisme català. Allà tenen el bon costum de no confondre el rave amb les fulles. I com que el rave és la repressió política, no hi haurà processos judicials contra centenars de responsables a Catalunya (milers a Espanya) que han fraccionat contractes. Alguns ja declarats pel Tribunals de Comptes; altres, a partir de multitud d’indicis al revisar els contractes de moltes administracions. I no seran perseguits perquè el fraccionament -tot i ser irregular- no és al Codi Penal. ¿Llavors, això de Laura Borràs? Sí, el que sembla: repressió política via aparell judicial. És tot.

Tanmateix, aprofitem l'oportunitat que ens ofereix la constatació que els contractes fraccionats són pràctica general per agafar les fulles i fer-ne el rave, perquè les lliçons que l’episodi ens dona sobre la política pública són molt clares i il·lustratives. Què vol dir fraccionar contractes? Els contractes públics han de ser sotmesos a concurs a partir de certs imports (ara mateix, 40.000 € per obra i 15.000 € per contracte de servei o subministrament). Si els imports són inferiors, es pot usar un procediment de contractació molt simplificat... que també fa més senzill eludir la competició i assignar el contracte al proveïdor preferit a priori.

No ho han entès del tot? No es preocupin. Jo tampoc, ni molts dels que apliquen les lleis de contractes de l’Estat. El detallisme procedimental ha crescut de forma exponencial a Espanya. L’argument és sempre el mateix: cal extremar les regulacions per evitar la corrupció i el favoritisme polític.

Tanmateix, alguna cosa no funciona bé. Espanya és, en la classificació de l'Índex de Competitivitat Global del Fòrum Econòmic Mundial de 2019, el quart país de la UE amb més càrrega reguladora en tractes amb el govern, només superada per Eslovènia, Itàlia i Grècia. A la vegada, és el 12è país amb més corrupció dels 28 de la UE el 2019, segons Transparency International. El club de la càrrega reguladora és el mateix que el de la corrupció, encara que alguns estats excomunistes alleugen (que no milloren) un mica la posició d’Espanya en corrupció. La comparació amb centre-occidentals i nòrdics de la UE és demolidora: tenim molta més regulació i molta més corrupció.

Paradoxa? No. Quan la hiperregulació dels processos administratius és excessiva, l’aplicació literal col·lapsa la prestació de serveis i l'administració mateixa. Soc testimoni de quatre actes administratius dedicats a justificar una diferència de 0,84 € (84 cèntims) en gestió de projectes de recerca. ¿Es fan a la idea dels euros gastats en el salari dels diversos implicats? La ineficiència és enorme, com la degradació dels serveis. Per això es busquen dreceres, com els contractes fraccionats, que permeten contractar amb molta més agilitat obres i serveis esdevingudes menors. I això dona més espai a la corrupció i al favoritisme polític.

És el mateix que passa amb totes les possibilitats discrecionals de regalar excepcions a regles. Com més regles imposa l’administració, més permisos per a excepcions concedides s’han d’instaurar -altra vegada- per evitar la paràlisi administrativa. En plata: amb menys i millors regles no es necessiten tantes excepcions discrecionals.

L’assumpte encara es complica més perquè hi ha bons motius per creure que una de les causes reals de la hiperregulació i la subsegüent discrecionalitat d’excepcions és l'augment del poder dels responsables polítics i burocràtics dels processos de contractació. Cada cop que algú amb poder per fer-ho regala una excepció, se li deu un favor. No és estrany, per tant, que s’institueixin més finestres d’oportunitat per a la corrupció.

Una solució molt pràctica per corregir la hiperregulació i la bulímia reguladora és exigir que s’apliquin les lleis en la seva literalitat, com en qualsevol país avançat: sense dreceres ni excepcions (que a més presenten un perill obvi en un estat com l’espanyol, on el sistema judicial exerceix persecució política -l’inici de la columna no era debades-). Llavors, sobrevindria el col·lapse de l’administració, i les lleis haurien de ser canviades -alleugerint els procediments- o els governs responsables del col·lapse caurien.

Però és un peix que es mossega la cua: només institucions que suscitin confiança en els ciutadans poden convèncer que els tràmits complexos s’han de reservar per als assumptes de gran quantia, i que cal exercir un control polític i judicial a posteriori i més rigorós sobre la corrupció i el favoritisme. Vam saber fa uns anys gràcies a una investigació de la Universitat d'Essex que la gallina va ser abans que l’ou. Però encara no tenim tan clar què és primer en el món de la governança pública: la confiança en les institucions o les reformes a fons que fan millor el govern.