Gestionar la complexitat i mantenir el to

TANT LA COMPOSICIÓ del Parlament i les seves set forces com els matisos a dins de cadascuna (que en algun cas són dues) són un mirall del país. Per bé i per mal. La complexitat de caràcters és una riquesa innegable i un obstacle obvi. Depèn del moment. Quan d'aquí deu anys s'hagin d'explicar votacions com la d'avui, costarà recordar com va ser que els 87 que podien ser 92 van estar a punt de ser 84 i al final es van quedar bastant igual però amb procedències diverses. No només som així de complicats, no, sinó que també som així de rebuscats, sí. L'acord de la data i de la pregunta va deixar una foto que en alguns llocs costa d'entendre per inesperada. El procés sovint desconcerta els de fora i a vegades també els de dins. Entenc, però en qüestiono la utilitat, els retrets entre socis a mitja partida, sobretot entre els que van acordar data i pregunta. És lògic que a mesura que augmenta la pressió i hi ha ultimàtums i dies D es tensi la corda i calgui exigir decisions i fidelitats, però trobo essencial mantenir el to. He dit el to. Fermesa i claredat són claus, però de la mateixa manera que aquí he elogiat el Catalan state of mind, una actitud pacífica útil per avançar i crear consensos, hem d'assumir que els que avui et deceben continuen sent necessaris i algun dia seran imprescindibles. Els nervis i l'emoció i l'èpica han de ser compatibles amb el respecte, la seducció, l'elegància formal. A algú li pot semblar que és tanta preocupació per les formes el que ens perd. Entenent que el fons cada cop serà més dur i ple de dilemes, i assumint que som així (tant si ens agrada com si no), penso que el que ens perdria seria abandonar el to i abraçar una crispació innecessària, contraproduent.