La violència que ara es porta
Fer referència simbòlica al que és vell i defensar el que és nou sembla que està de moda últimament; si no, que ho preguntin al flamant PDC... Bé, en realitat la dicotomia entre nou i vell és tan antiga com la mateixa humanitat. Avui vivim en primera persona la renovació tecnològica, tal com els nostres avantpassats van viure la Revolució Industrial i, així, l’arribada de l’electricitat, l’aigua corrent o el telèfon, per posar-ne només alguns exemples. Les conductes humanes també s’adapten a aquests canvis i en general són transformacions beneficioses; però, com passa amb tot, també aquesta qüestió té una altra cara de la moneda. És precisament sobre aquest altre vessant dels canvis que voldria escriure en aquesta ocasió, centrant-me en el comportament de determinades persones que no respecten la normativa vigent. Dit d’una altra manera, em refereixo a aquells canvis que desencadenen noves formes de delinqüència, especialment entre el col·lectiu dels joves.
Si ens remuntem als anys vuitanta, recordarem que van ser uns temps especialment durs a causa de l’aparició de la cultura de la droga, que fins aleshores era pràcticament desconeguda. Ningú era conscient dels greus danys que podien ocasionar aquestes substàncies i molts joves s’injectaven heroïna i compartien xeringues amb una inconsciència inenarrable. El primer cas de sida a Espanya es va diagnosticar l’octubre de 1981 a l’Hospital de la Vall d’Hebron. En els anys posteriors, no només van morir milers de joves, sinó que es van viure de manera irracional tota mena de perills.
Els robatoris i furts associats al consum de drogues van passar a ser els delictes més freqüents, i encara recordo l’eterna discussió per discernir si eren toxicòmans que delinquien o si eren delinqüents que consumien substàncies tòxiques, com si amb això es pogués explicar en un model causal. En definitiva, però, la pregunta sobre quina condició els portava a consumir drogues, si la delinqüència o l’addicció, quedava sense resposta.
Aquesta difícil etapa també va estar dominada per la discriminació, fruit de la por i de la ignorància, que ens va portar a ser tan solidaris com injustos, tan generosos com sectaris, en segons quines ocasions i quins moments.
Posteriorment van arribar anys d’una certa tranquil·litat motivats per l’aparent creixement econòmic i el canvi generacional, en què les emocions van caure en un estat de letargia.
Quan va esclatar la crisi del 2008, no imaginàvem que l’atur juvenil assoliria el 50% i que s’estendria a una generació sencera. Però aquesta situació va provocar que, paral·lelament, els joves comencessin a qüestionar el sistema: els vells models ja no servien per a res. Així va néixer el 15-M, els moviments de defensa d’afectats per les hipoteques, i es van reforçar els dels okupes i dels antisistema. I alhora van canviar determinats hàbits: ser gras ja no era un símbol d’opulència sinó un senyal que l’obesitat. I especialment la infantil s’estava concentrant en els sectors socials més desafavorits per culpa del fast food. La moda va començar a eliminar les americanes i les corbates, i les bermudes i les xancletes es van convertir en el nou uniforme per als nois, de la mateixa manera que els minipantalons i les samarretes cenyides ho van esdevenir per a les noies.
També van sorgir noves formes de violència que fins aleshores eren desconegudes. L’atracció del jihadisme entre els joves europeus és un dels fenòmens més difícils d’entendre. Nascuts al Vell Continent, són seduïts a través de les xarxes socials i acaben recorrent mig món fins a arribar a Síria, on adopten definitivament les regles dels jihadistes. Un cop allà, no sabem gaire què hi passa, però en tot cas gairebé cap no torna, entre altres coses perquè sap que l’espera la presó.
Al si de les famílies més aviat sembla que el fenomen que s’ha estès ha estat el contrari. Així és com ha sorgit la síndrome de l’emperador, que és quan els menors maltracten els seus progenitors. I, esclar, de la parella sempre te’n pots divorciar, però dels fills no. Així és com creixen aquests nous tirans, que sembren una nova violència intrafamiliar molt més difícil de detectar i, de retruc, de debatre.
El bullying es transforma en molts casos en ciberassetjament, de manera que aquell conflicte que es donava en un cercle escolar reduït i que sovint es limitava a alguns alumnes de la classe avui s’expandeix en una magnitud incontrolable. Alhora, ha irromput l’arriscada pràctica del sexting, que consisteix a difondre fotografies i vídeos amb contingut sexual, sovint protagonitzats pels mateixos menors, que acaben expandint-se per la xarxa sense cap tipus de control. La principal diferència respecte al clàssic assetjament és que en aquest cas el delicte traspassa les aules i la víctima pot ser perseguida les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any.
Sense fer-ne un alarmisme innecessari, cal acceptar aquesta realitat, conèixer-la i assumir-la a fons per poder-la prevenir. Si no, ens pot passar com en el cas del consum de drogues als anys vuitanta: quan ens vam adonar que el dany era irreparable, ja havíem fet tard.
