Hamilton i l’hostessa

Lewis Hamilton va celebrar el triomf al Gran Premi de Xangai com se solen celebrar aquesta mena de triomfs: destapant la doble magnum de Mumm, agitant-la, perquè el xampany faci més escuma en sortir, i ruixant la cara d’una hostessa que té allà al davant. La cara de la noia, que fa una ganyoteta de disgust tamisat d’educació, demostra que ni s’ho esperava, ni li fa gràcia. Ell, en canvi, somriu obertament.

El gest de destapar una ampolla i ruixar els altres en senyal d’alegria és del tot incomprensible, però es fa. Es fa quan et toca la loteria i es fa quan guanyes un gran premi. És una variant d’allò altre que solen fer els grups de turistes d’un viatge organitzat l’últim dia: tiren el guia a la piscina de l’hotel.

Entenc que hom dutxi els seus veïns i familiars quan li toca la loteria, perquè els amics i familiars si volen poden apartar-se o tornar-s’hi. I ho entenc també perquè el cava amb el qual solen celebrar-se aquests esdeveniments és més aviat ulcerós i impossible de fer servir per a ús intern. Però sempre m’ha semblat tristíssim el somriure resignat del guia turístic o el congelat de les hostesses, que són allà treballant. Ruixar una hostessa, tirar a la piscina un guia turístic és tractar-los d’esclaus. És no adonar-se que aquella gent té família. Després, el campió se’n va a celebrar l’èxit, els turistes se’n van a dormir la mona i les hostesses i el guia, finalment sols, es treuen la roba i es dutxen. Comproven que el cos ja no els fa olor. Es vesteixen amb roba nova. Pensen en nous podis, nous turistes. Sempre el mateix. Si pensem en la mare de l’hostessa, en el pare, la germana, el promès, no ens morim de pena? Potser exagero? Si penso en la dona del guia, veient-lo arribar, un cop més, tot moll, em poso molt trista, sento humiliació aliena. I, d’altra banda, és molt bàrbar, per part d’algú com Hamilton i els seus col·legues, llençar el xampany de l’ampolla, en lloc de beure-se’l, com faria qualsevol ésser civilitzat.