04/10/2020

D’Hilari Raguer a Guillem Agulló

3 min

Em va explicar com els torturaven. T’asseien a una cadira. Llum a la cara. Per darrere cops amb la culata d’una pistola. També et clavaven punxes. Mastegots, puntades de peu, més cops, més bufetades. T’acostaven la pistola als morros i no sabies si estava carregada o no... Per què? Per ser “catalanistes”. Per defensar Catalunya. Per penjar una bandera catalana. Per repartir octavilles a favor de la llengua catalana. Per fer pintades de “Visca Catalunya lliure!” Aquesta és la Universitat de Barcelona que es troba Ernest Raguer (el pare Hilari Raguer, mort aquesta setmana) el curs 1945-1946. El SEU (Sindicato Español Universitario) és l’altra dictadura dins la dictadura. El SEU és falangista, feixista, ultradimoni enforquillat de braç alçat. El SEU, com m’explicava el pare Raguer, “ens tenia militaritzats”. Des del 1939 només interessa una cosa: matar Catalunya, els catalans, el català. Que l’espermatozou català no fecundi. Operació avortament a hòsties de por i a pistoles de mort. És igual si la gent passa gana, emmalalteix, si no hi ha llum, aigua, feina, si res funciona a l’Espanya franquista onanista de sang una, gran i lliure... La culpa és de Catalunya i els catalans.

La culpa l’hi van endossar a Hilari Raguer el 1951. Culpable. De què? De ser l’instigador de la Vaga de Tramvies. La primera gran, pública, popular i massiva oposició a la dictadura. Un clàssic: la tarifa del tramvia puja vint cèntims a Barcelona. A Madrid, no, i més barata. L’Espanya radial, la de serra radial. La que talla, trosseja, amputa. La que mata. La impotent... Tanta gent al carrer i tan diferent (treballadors de totes les classes, estudiants...) se’ls hi escapa de les mans i les neurones al règim. Necessiten un responsable, un boc expiatori, un xai, per executar-lo públicament. I detenen, atzarosament, casualment, un jove que fa les milícies universitàries a Girona però que aquell dia baixa a Barcelona a fer-se un reconeixement mèdic. Que porta damunt un manifest independentista amb connexió amb un sindicat belga. Es freguen les mans de sang: era Raguer. Ja tenen l’excusa a la seva incompetència, al seu odi, a la seva cartera, a la seva calavera.

L’empresonen al castell de Montjuïc. M’explicava Raguer: “Si no fos per la meva condició d’oficial d’infanteria m’haurien torturat per arrencar-me el que no sabia. Un guàrdia em va clavar uns cops de puny perquè li vaig dir que no em tractés de tu”. Set mesos i mig tancat. Ell no té res a veure amb la vaga, però és català i defensa Catalunya i la llibertat: ell és el culpable, l’excusa, la justificació, el guió. El càsting perfecte per a la pel·lícula de ficció letal. Per això el detenen, per això l’assenyalen, per això passen la radial de la mentida per damunt d’aquell jove.

La mateixa fulla de serra radial que va assassinar el jove valencià Guillem Agulló el 1993. El ganivet fred, gèlid, congelat, insensible, indiferent, impertorbable, immutable que el mata. A ell, a les seves idees. A tothom. A tots. L’hi clava el mateix feixisme que a Raguer. La mateixa Espanya. Digueu-ne com vulgueu. La radial de sempre. El ganivet de sempre. Per què el maten? Per què el judici vergonyós? Per què la campanya permanent (assetjament, amenaces...) contra la família? Contra ell? Per què el tractament mediàtic com si l’assassinat fos un criminal i el que l’assassina un professional de la resolució de problemes patris? Fins avui, dins demà. Per què fins al segle XXI no hem pogut veure tots, tots, una pel·lícula com La mort de Guillem a Catalunya, Balears i País Valencià? (i abans el llibre de la Núria Cadenes, i abans les investigacions d’ El Temps ). Quin és el problema? Ser valencià, ser català, ser lliure. Voler ser. No tens mai problema per ser funambulista, ecologista, tercermundista, autoestopista, oculista, malabarista, il·lusionista... No peguen a Raguer per això. No assassinen Agulló per això. Ni per antifranquistes, ni antifeixistes. No, no i no. Del sabre a la bomba. De les pallisses al ganivet. Tot, tot, tot sempre és per impugnar una mentida, una ficció, una injustícia, un dolor, un plor. Tots els Raguer, tots els Agulló. Els que sabem, els que no sabem, els que no (re)coneixem, els milers i milers... perquè cada dia és un 1 d’Octubre. Un missatge etern és clar: us apallissarem. I si cal us matarem. Esteu amenaçats. Culpables de ser catalans. De voler viure, de voler existir. Aquest, i només aquest, és el crim, la pena, la condemna, la mort.