CRÒNICA
Misc 01/12/2020

La història que cada dia recomença

El Palau Robert acull una exposició de portades dels deu anys de l’ARA

4 min
Esther Vera, directora de l'ARA, explicant una de les portades del diari que forma part de l'exposició del Palau Robert

BarcelonaLes portades dels diaris i les revistes tenen, totes, una petita història al darrere. La història d’unes quantes decisions preses per donar-los forma. La història de les recerques que hi ha al darrere d’una foto, d’un titular, d’una infografia, d’una il·lustració, de la composició gràfica i visual que els ha injectat vida. Aquestes històries apassionaven el gran Carlos Pérez de Rozas i me n’havia explicat un bon grapat. No puc evitar pensar com li hauria agradat visitar l’exposició de portades de l'ARA que omple d’històries de periodisme i de vida el jardí del Palau Robert fins al 31 de gener. L’exposició serveix per commemorar i celebrar els deu anys de trajecte del diari, comprovar i contemplar com ha passat de ràpid una dècada i com el món ha experimentat tants canvis i tan rellevants. I, sobretot, com s’han explicat des d’un rectangle que cada dia comença en blanc i cal omplir de contingut.

Són seixanta-vuit portades presentades de manera cronològica. N’hi ha de tot tipus, preferentment monogràfiques i creatives, marca de la casa des del principi. Portades que expliquen què ha passat el dia anterior amb l’exigència primordial de fer pensar el lector, de proposar-li una mirada, un llampec interpretatiu que li sigui “útil i constructiu”. Les cometes són d’Esther Vera, directora de l’ARA, que acompanya un grup de subscriptors del diari en una visita guiada. El recorregut comença amb la primera de totes, imprescindible, la del 28 de novembre del 2010, amb el doctor Broggi i la Graciela asseguts en ple passeig de Gràcia: “El país que ve”, era el titular. “Una portada és una declaració d’intencions, una mirada a la realitat, un conjunt de decisions”, diu Vera. I es mostra molt satisfeta de la feina de la redacció de l’ARA: “No hi ha cínics, sinó bones persones”. Parla de “cínics” perquè Jordi del Rio, director general de difusió, ha esmentat la famosa premissa periodística de Kapuscinski per resumir l’esperit de la mostra i del periodisme pel qual aposta el diari des de la seva fundació.

Les portades de l’ARA no existirien sense la feina de tots els treballadors del diari, sense les informacions, reportatges i fotografies que el sacien el lector dia rere dia. D’aquests treballadors, n’hi ha dos que tenen un paper singularment rellevant. Són el cap de Fotografia, Xavier Bertral, i la directora d'Art, Cristina Córdoba. Les portades els fan rememorar instants. Per a la portada que commemorava els cinquanta anys de l’assassinat de Kennedy, a Bertral li agradava la idea d’una foto en color del mític president dels EUA, però no en trobaven cap. Solució? En va pintar subtilment una. La foto del toro ensangonat que il·lustra la portada del final de les corrides de toros a Catalunya és una de l’última corrida de José Tomàs, i la portada del dia de la segona victòria d’Obama va estar seleccionada pel prestigiós Newseum de Nova York. I és bonic recordar que la foto de Samuel Aranda que il·lustra la història d’una mare i un fill que lluiten per sobreviure a la costa de Lesbos va guanyar el premi Ortega y Gasset de periodisme.

Setanta portades per explicar el país i el món

Passejar per les gairebé setanta portades és un xoc constant entre tragèdia i motius d’alegria, entre notícies terribles i motius per a l’esperança, la inspiració i el gaudi de l’art i la cultura. Poques tan colpidores com la dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ideada amb la intenció de fugir del detall explícit sobre el terra ensangonat de la Rambla. Jordi Duró va saber captar el dolor i resumir-lo amb una composició senzilla i respectuosa. Seves són també les portades dels atemptats a Brussel·les i París, la cel·la fosca el dia de la sentència del Procés i el “Tots som Charlie”. També el traç i el color de Manel Fontdevila i de Mari Fouz han deixat empremta.

No falla mai. Cada 20 de novembre, el Dia Internacional de la Infància, els dibuixos de nens que omplen les pàgines del diari i també la primera, esclar. Està bé recordar el dia de juliol del 2012 en què el pla de retallades de Mariano Rajoy va ser explicat amb El crit d'Edvard Munch en portada. I l’”Adeu a les armes” del final d’ETA amb la vegetació que es va menjant una paret amb la pintada “Gora ETA”.

Els monogràfics sobre moviments socials, les grans dates de la política catalana, sempre el “Llegir, estimar” cada dia de Sant Jordi, l’homenatge als sanitaris en plena era del covid-19, els reportatges sobre l’Ebola i la pervivència del franquisme, la realitat de l’imprescindible batec feminista, Els Simpson davant la tele decidint si voten Trump o Hillary, l’adeu de Benet XVI amb la seva foto d’esquena i un contundent “Adeu, Papa”. I l’adeu a Carles Capdevila, una portada molt recordada i emocionant. Impossible oblidar-se dels diaris dedicats a grans artistes. Bé perquè es compleix l’efemèride del naixement o del seu adeu –Miquel Martí i Pol, Joan Brossa–, perquè abandonen aquest món –Antoni Tàpies– o perquè farceixen les pàgines amb la seva creativitat desfermada: Perejaume, Mariscal, Ferran Adrià, Miquel Barceló i, el més recent, Jaume Plensa.

És aquesta la història sense fi de les històries buscades i trobades que conté la portada d’un diari. La història que cada dia recomença.

stats