26/12/2020

Honors de rei

4 min

En la tradició cristiana del Nadal l’ofrena per part dels Reis d’Orient simbolitza el reconeixement a la triple condició del nounat: reial (or), divina (encens) i humana (mirra). Al món terrenal dels reis de carn i ossos la lògica és a la inversa: són ells qui reben atencions i afalacs. Alguns d’aquests homenatges es vinculen a la dignitat del càrrec i per això demanen exemplaritat pública. L’honor -la qualitat moral que porta al compliment dels propis deures-és com el moviment, es demostra amb l’exercici. Sembla coherent que un càrrec que es comporta amb deshonor perdi, si més no, els títols honorífics i els seus avantatges. Quan provenen de la llei, cal un canvi legal. Com la del Parlament per a l’expresident Pujol; o com la que veus diverses reclamen al Congrés per al rei emèrit.

Els règims de privilegi, però, no se sostenen només per normes jurídiques, reposen en la imatge de normalitat que projecten tots els centres d’autoritat. Moltes universitats actuen com a plantes subministradores de doctorats honoris causa que després es voldrien empassar. La Juan Carlos I (la del màster de fireta de Cifuentes) va haver d’arrabassar la distinció a Rodrigo Rato, “ el milagro económico español ”; la Complutense, al convicte Mario Conde. El demèrit salta a la vista. El que sovint costa de veure és el mèrit acadèmic en la concessió, més enllà de les connexions d’alt nivell. N’hi ha que criden l’atenció, com l’aconseguit per Félix Sanz Roldán, ex cap major de l’exèrcit i exdirector del CNI abans de fitxar per Iberdrola (empresa que pagava serveis al comissari Villarejo, investigat en el cas Tàndem). És curiós que, a l’acusat per Corinna d’amenaçar-la de mort i pilotar l’operatiu per recuperar “documentació compromesa sobre les negociacions financeres i empresarials” del seu examant i “altres membres de la casa reial”, l’investís la Universidad Juan Carlos I precisament. Casualidad llaman los tontos al destino. Val a dir que l’emèrit i la seva consort n’atresoren més d’una trentena, d’ honoris causa, per diverses universitats. Destaco el concedit per la de Georgetown aprofitant la graduació del seu fill, el rei Felip. Al pare l’hi van atorgar en dret. A la mare, en humanitats. Se sobreentén que per excel·lir en els seus àmbits del saber. Els reis no publiquen el CV, com la resta de mortals, sinó la biografia. Joan Carles i Sofia hi ressenyen, encara ara, els “estudis cursats en dret polític i constitucional, economia i hisenda pública” (!); i en puericultura, música i arqueologia, respectivament. Sense comentaris.

Mentre que una personalitat com Mandela no va permetre que se li retés culte en vida, d’altres posen la maquinària estatal al servei de la seva persona. En paraules del rector de Salamanca, quan investia HC el Generalíssim Franco el 1954, “ el caudillo para la Universidad, la Universidad para el caudillo, que es decir, para España ”. En alguns casos intervé la megalomania i el gust per l’adulació a l’estil dels sàtrapes africans que retrata Sánchez Piñol al seu assaig Pallassos i monstres. Individus insignificants que es van creure déus, ignorants que es van creure mestres. En entorns aparentment més sofisticats (que exclouen el canibalisme i altres extravagàncies), el motor és més aviat l’interès recíproc entre les elits. Estudiar en determinats centres atorga pedigrí als alumnes, però formar els hereus de les cases reials continentals n’augmenta la cotització. Allò que en diuen win-win. Llàstima que Georgetown (on el rei d’Espanya compartia habitació amb Constantí de Grècia) sigui una de les universitats de l’Ivy League (que aplega les més prestigioses dels EUA, com Yale o Stanford) implicades en el frau en les admissions amb ardits diversos (puntuacions falses al test d’accés, personal subornat, enganys sobre la pertinença als equips esportius, etc.). L’escàndol, destapat el 2019, posa sobre la taula el deliri de les famílies acomodades per obtenir credencials educatives. En aquest cas es traspassa la ratlla de la legalitat, però les empentetes als que fan donacions econòmiques (difícilment rastrejables) o als fills d’exalumnes, preferits per “tradició familiar”, són acceptacions explícites de com el diner i la procedència valen més que el mèrit. Catalunya va eliminar el punt “dinàstic” a la secundària, que es manté en altres comunitats. La nova aristocràcia meritocràtica, que conviu amb la d’antiga soca, tampoc té manies a l’hora d’acceptar avantatges. No es fa estrany que apel·latius sarcàstics sobre personalitats públiques (“ el preparao ”, per exemple) explotin la buidor de determinades exhibicions. El cert és que -com assenyala Michael J. Sandel a The tyranny of merit [La tirania del mèrit]- fins i tot sense crosses, legals i il·legals, les claus de l’èxit són circumstancials, començant per la loteria del talent, un entorn confortable i una família amatent; mentre que la recompensa a l’esforç (si és que es pot destriar del context) la determina el mercat, en profit d’uns quants, i no la societat d’acord amb el bé comú.

Mentre hi ha qui mercadeja amb els reconeixements, d’altres hi renuncien per marcar distàncies amb altres guardonats a qui consideren non grats. Irma Ferrer, advocada de l’ONG Transparencia Urbanística, que persegueix sense treva la corrupció pública a Lanzarote, va renunciar amb elegància al premi Hay Derecho 2019 en una carta pública. Un exercici de coherència en suport al fiscal del cas Villarejo, Ignacio Stampa, a qui la cúpula del ministeri públic va deixar caure.

No em puc estar, i no pas per erudició, de cloure aquest article amb una cita d’Aristòtil amb què una empresa americana vol donar llustre als títols excellentia doctor que expedeix al mòdic preu de 900 euros, “en el ámbito de la vida humana, los honores y recompensas caen a aquellos que muestran sus buenas cualidades en acción ”. Trobo que lliga d’allò més amb les paraules que la web oficial de la casa reial posa en boca de l’emèrit: “Els actuals són temps de gran exigència”.