01/08/2020

Ignasi Aragay: “Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar”

8 min

Per la redacció de l’ARA corre la brama que l’Ignasi Aragay Sastre (Barcelona, 1966) es lleva molt d’hora per llegir una hora o dues abans de venir a treballar. Abans de ser director adjunt de l’ARA, va ser vuit anys el cap de la secció de Cultura de l’ Avui i no hi ha autor del gènere que sigui amb qui no mantingui alguna relació personal. Després de llegir i de regar les plantes del pati, l’Ignasi agafa la bicicleta i es planta al diari pedalant amb un punt d’elegància britànica, com si flotés, com si la resta del trànsit no fos cosa seva. Les presses tampoc no semblen que l’afectin, tot i que avui els diaris són canals de notícies 24 hores i el director adjunt ha de córrer com tothom, però l’Ignasi sempre té un moment per somriure i un minut per escoltar els rotllos que li clavem entre tots. Avui, i per un dia, l’autor és ell. Acaba d’escriure El mon us espera (Empúries, 2020), una carta als fills. Li pregunto què n’ha dit la seva dona, de la carta: “M’ha dit: «No parles gaire de mi!» En realitat, en parlo molt, perquè ella hi és sempre. He après molt de la meva dona”. I els fills l’han llegit? “Sí, la carta ha arribat a destinatari. Però el llibre és perquè el llegeixin els pares. Ells la gaudiran més quan siguin grans”.

Per què has escrit una carta als fills?

La carta té l’origen en la incomunicació amb els fills, sobretot quan són adolescents, que veus que no hi ha possibilitat de parlar-hi. Jo volia dir una cosa molt important al meu fill gran i li vaig fer un WhatsApp llarg. Aquell missatge va aconseguir el miracle d’una petita conversa amb ell, després allò ho vaig acabar convertint en un article al diari (sí, els periodistes també escrivim de les coses que ens passen) i després els editors van proposar-me de transformar-ho en un llibre.

¿Aquesta incomunicació no és la de sempre, la que separa una generació d’una altra?

Sí, això és tan vell com l’anar a peu. A les famílies hi ha una gran connexió emocional i un gran tall generacional, tot alhora, perquè tu sempre t’estimaràs els teus fills i els fills sempre estaran lligats als pares, però arriba un moment que els uns i els altres no saben parlar-se, i a vegades aquesta situació s’allarga molt. Quan són petits, els fills t’estimen molt, ets un déu per a ells, fins que de cop caus del pedestal i és dur, perquè, tot i que t’havien avisat, t’agafa per sorpresa.

Per això dius que ser pare és un gran exercici d’humilitat.

Ser pare és anar-se empetitint. Ets el protagonista absolut a l’escenari i, de cop i volta, et trobes que vas perdent paper i et converteixes en un secundari a qui ja no escolten ni li riuen les gràcies, que ja no controla ni domina, i llavors has d’aprendre a retirar-te de l’escenari.

¿Hi ha una divisió de papers en les parelles? Tu et refereixes a la teva dona com “ella, tan espontània i intuïtiva (quasi endevina), jo tan pretesament objectiu i equànime”.

Tots tenim els nostres estereotips, però és veritat que, almenys a casa, jo faig el paper de mediador raonable, de periodista que es passa moltes hores fora de casa i que quan torna, i es troba una gran discussió, fa de mitjancer racional i elegant. Home!, doncs no té gaire mèrit, el mèrit és ser-hi, el mèrit és del que hi és sempre, i en el meu cas no he sigut jo. I una mica de mala consciència, la tinc, i els fills t’ho diuen: “¿Tu què vens a dir-me ara, si no hi eres?”

El títol és El món us espera i no pas “el mon que us espera”.

No, esclar, perquè el món que els espera ja sabem com és, està molt tocat. El món us espera és més optimista, vol dir que han de sortir a buscar el món, que s’han de comprometre, passar-s’ho bé, buscar els altres.

Els dius que facin el que vulguin amb la seva vida, però que no la converteixin en un incendi.

És un crit al compromís. No exactament al compromís amb una causa, sinó al compromís amb la pròpia vida. El llibre està travessat per una cita de Voltaire: “La veritable vida de l’esperit és estimar i pensar”. Tenim la responsabilitat de ser humans, d’estimar l’altre (posar-nos en la seva pell) i de pensar per nosaltres mateixos. Hi ha molta gent que es passa la vida amb un desconegut, i aquest desconegut resulta que és ell mateix, perquè no s’ha pensat mai. Com va inventar el gènere de l’assaig, Montaigne? Doncs assajant-se cada dia, escrivint-se, pensant-se. De tant en tant hem d’aturar-nos a pensar el món, que és pensar-nos a nosaltres davant el món.

Dius que dels joves et desplau més la poca empenta que demostren que la informalitat.

Gramsci deia que el gran pes mort de la història és la indiferència, i jo penso que cadascú a la nostra manera hem d’aportar alguna cosa, perquè els altres ens aporten molt. Potser és injust dir que els joves no tenen empenta, deixa’m que rectifiqui una mica: els joves d’ara han vingut a un món on el compromís va de baixa i puja l’individualisme, potser com a refugi perquè les coses no funcionen i els grans ideals, religiosos o laics, s’han ensorrat o han retrocedit molt.

¿No deu ser que la nostra generació, que ha viscut millor que la dels seus pares, ha volgut donar benestar material als seus fills, i això els ha pres empenta?

Sí, això ens porta a la hiperprotecció dels fills, a fer-los viure en una bombolla. Tots hi hem caigut.

¿Tu vas portar els teus fills a Eurodisney?

No, ni a Eurodisney ni a Port Aventura. Se n’han queixat molt i m’ho retreuen, perquè he tingut una actitud resistencialista. Però deixa’m dir-te la principal raó per la qual no els hi he portat: perquè a mi, aquests llocs, no m’agraden, és un tipus de lleure que no m’interessa. Amb mi feien altres coses, com agafar una zòdiac i navegar per la costa, els portava a la muntanya, a museus, entràvem en llibreries, i la gran aventura familiar, un any, va ser anar al Marroc, al desert. També van trigar a tenir tele. I mòbil. Però saps què? Que després descobreixes que això no té tanta importància. Per als fills, el més important és que els ensenyis a pensar. No els has de dir què han de pensar, però sí que els has de fer pensar. No els has de dir què ni com ni qui han d’estimar, però sí que estimin.

Ells pensen que ho estan tenint més difícil que ho vam tenir nosaltres. Hi estàs d’acord?

Ho pensen, sí, i jo crec que totes les generacions ho han tingut difícil. A ells els han tocat vint anys molt difícils de la història de la humanitat: el 2001, l’atemptat a les Torres Bessones i el terrorisme; el 2008, la crisi financera, i el 2020, el coronavirus. Han crescut sentint la paraula crisi. Però si mires enrere, els meus avis van viure la Guerra Civil, els pares van viure la postguerra i la dictadura... És veritat que quan nosaltres teníem 20 anys hi havia un altre optimisme (tot i la crisi del petroli i l’amenaça nuclear, que, per cert, encara dura). Però, sigui com sigui, ara és el seu moment i han de sortir a buscar la vida.

O sigui, que el llibre és un “Espavileu!”

És un “Gaudiu!” La vida és complicada i us passaran coses, però gaudiu, que sou al cim. Jo m’enrecordo que quan tenia 20 anys vivia la vida amb un alts i baixos bestials, amb una gran intensitat. Doncs intenteu mantenir aquesta intensitat.

Dius que els hi veus un “pessimisme remugaire” i que això és un fracàs. El fracàs és nostre o és seu?

És més nostre que seu. És aquest soroll de fons de la crisi, que tot va malament, el canvi climàtic... Davant d’això cal dir-nos i dir-los que tot canvia. El món sempre ha anat a gran velocitat. Jo no soc el que era. Ells tampoc seran sempre com ara. Això no vol dir relativisme moral. Hi ha unes idees bàsiques, però les pots anar matisant, enriquint, posant-hi colors. Tingueu confiança i no tingueu por de la diferència, de la diversitat, no tingueu por d’estimar. És molt més fàcil odiar, crear-se un enemic i viure en contra d’aquest enemic. Tenir un bon amic requereix molt més esforç.

Perquè tens por d’emportar-te un bon disgust.

Esclar, estimar les persones que estimes costa molt. Passa entre pares i fills, entre parelles, entre amics: costa estimar els que estimes, és més fàcil cultivar els teus enemics. I quan et dediques a cultivar els enemics, descuides els amics. El que passa és que la maldat té bona prèdica, sembla valenta i fins i tot divertida. Però és molt fàcil. És molt més difícil viure amb el que Orwell en deia la common decency, la dignitat ordinària de la gent normal i corrent, tenir aquella facultat instintiva de copsar el bé i el mal, aquell sentit espontani d’ajudar el veí. Perquè no cal ser un heroi per estar pendent dels altres. No són els grans principis els que fan avançar la humanitat, sinó les persones amb principis.

Els tenien els nostres pares, tot i que vivien en una societat més homogènia, amb unes normes morals molt estrictes i molt clares.

Jo m’aplico el triple filtre socràtic. Que el que facis sigui “veritable, bo i útil”. Això ho aplico als fills, al periodisme i la vida en general. Ara bé, som imperfectes. Si ho sabem veure, no és tan dolent ser imperfecte. La perfecció més aviat crea monstres. La imperfecció és més real. La doctora Rita Levi-Montalcini, una italiana que va guanyar el premi Nobel de medicina, i que és una mica com el nostre Moisès Broggi, deia que el que més havia agraït als seus pares era que li ensenyessin a mirar el seu costat favorable de totes les persones. Ja sé que costa trobar-lo, a vegades, però tothom té un cantó favorable, fins i tot el nostre més acèrrim enemic.

A vegades els pares hem fet mal al fill gran perquè hem pretès que fos perfecte, i fins al segon o el tercer no hem descobert que no ho seran.

Ni tenen per què ser-ho, però projectem en els fills, sobretot en els grans, les nostres mancances i el nostre anhel de perfecció, i volem que sigui un exemple per als seus germans. Als mitjans els toca espavilar-se i els petits són més lliures, perquè els pares ja hem deixat anar corda. I això no vol dir que no els influeixis.

I quan ja has deixat anar totes les cordes, perquè els fills han marxat, i et quedes sol a l’escenari, a què et dediques?

Això és important: amb l’esperança de vida que tenim avui en dia, més val que comencem a pensar que serem més temps expares que pares. És important que aprenguem a retirar-nos de l’escenari. Mira, jo ja he tingut fills, ja he plantat arbres, ja he escrit llibres i ara em començo a preparar per trobar un nou sentit de la vida quan la vida ja va de baixada. És molt important tenir projectes. Les persones que tenen un objectiu viuen més anys, i amb més plenitud. I el projecte no pot ser “Vull ser feliç”, la felicitat es troba fent coses. I si a algú li queda aquella recança de què faran els meus fills quan jo no hi sigui, estic segur que els fills, fins i tot quan ja no hi serem, sempre ens trobaran.

stats