04/10/2020

Ignorar la realitat espanyola

4 min
Ignorar la realitat espanyola

De tant en tant sorgeixen de la ingenuïtat o la bona voluntat propostes que, crec jo, no entenen el país en què vivim. En comentaré dues. Una té a veure amb el reclam ara d’una mena d’auditoria d’avaluació independent sobre la gestió que ha fet Espanya de l’epidèmia del covid-19. L’altra, amb el requeriment que sigui una comissió d’experts de reconegut prestigi la que avali les propostes que haurien de remetre’s a Europa per ser finançades en el marc del programa Next Generation EU.

La primera agafa embranzida a partir d’una carta que publica The Lancet de vint grans noms de la salut pública i l’epidemiologia espanyola, en què demanen una valoració d’allò que, de moment, és un registre penós de com s’han gestionat els estralls de la pandèmia. Es demana, des de l’àmbit de la salut, què ha succeït amb les ja més de trenta-tres mil morts o els centenars de milers d’anys de vida prematurament perduts. El reclam d’auditar penúries també es podria estendre a l’àmbit de l’economia, vistes les caigudes del PIB espanyol, sense parangó en països de l’entorn. En els dos camps, fins i tot els italians ens poden passar avui la mà per la cara. Tot i que sorprèn que entre els signants hi figurin alguns noms que han tingut responsabilitat política efectiva en les decisions que s’han pres -i que ara sembla que miren cap a una altra banda-, la causa és sens dubte prou lloable. No m’agrada tant que s’assenyalin d’entrada polítics i gestors com els principals causant del desori, mentre s’obvia que alguns experts de la salut pública s’han deixat portar pels mateixos mandats polítics en la gestió de l’epidèmia (només recentment es computa una dimissió!). Tot plegat referma les sospites de l’exagerada politització en què es mouen alguns experts o el cert tuf de corporativisme de la resposta amb què potser alguns ara es volen protegir, emparant-se en un col·lectiu prou heterogeni. Tampoc, sembla ser, admeten que són alguns dels seus models o prediccions el que no ha funcionat; són els polítics que mai no en saben prou. I certament en això s’hi troba sempre un elevat consens.

L’altra proposta respon a diferents posicionaments sobre la manera d’articular els ajuts europeus per mitigar els estralls de la crisi i aprofitar-ho per transformar la nostra economia. Em referiré a un de recent procedent d’investigadors del think tank madrileny Fedea. El seu objectiu, que molts compartim, és evitar que el procediment per disposar dels diners que la UE posa en mans del govern espanyol esdevingui can seixanta. Defugir els favoritismes, assegurar que els projectes són realment empresarials, de transformació, liderats per agents que saben què és l’emprenedoria i que estan disposats a jugar-se part dels seus propis diners. A partir d’aquest mal resultat que s’ha d’evitar, s’aixeca el somni alternatiu de crear organismes, despatxos de consultores d’excel·lència, comissions avaluadores “independents”, nous procediments “competitius i de subhasta”... per acabar acollint-se, en el millor dels casos, a una agència com l’Airef, de finalitats força diferents de les esmentades. ¿Podran els tècnics d’economia, indústria, energia redreçar la situació per, sense el somni, estalviar-nos el malson? ¿Serà la intervenció administrativa capaç d’ajustar-se a la necessitat de gestionar els recursos que s’hauran de moure?

Des de la ingenuïtat o la bona voluntat, moltes d’aquestes propostes no entenen el país en què vivim. Un país que es mou entre la partitocràcia, uns càrrecs en general fidels a la política que arriben a tots els llocs decisoris de l’administració que governa -com si a cada lleva ens poguéssim permetre una substitució experta de les cessanties-, una divisió de poders de control i fiscalització molt qüestionada -precisament per actuacions dels mateixos que l’haurien de preservar-, uns tècnics que emeten opinions massa dependents de qui els finança i de com ho fa, i també uns analistes, als mitjans de comunicació o d’opinió, dels quals abans de llegir-los ja es pot anticipar en quina banda s’alinearan per beneir o enfonsar la proposta davant de l’opinió pública.

Per tant, a hores d’ara, mentre l’estat espanyol, les seves estructures i la ciutadania ens regenerem, el millor que ens pot passar és que les decisions esmentades es portin a anàlisi de petits comitès internacionals, tan lluny del nostre dia a dia com es pugui. Refer la nostra quotidianitat duu prou feina per esperar que, aixecant la mirada, alguns puguin fer cap altra cosa que projectar al futur els dèficits més nostrats o, en el millor dels casos, alçar una gran volada de coloms que no porti en lloc. Que ens vigilin des de fora, com amb les regles del deute de Maastricht, les proves de l’estrès bancari, la reestructuració financera o els criteris de consolidació fiscal, ja que, tot i les seves deficiències, són aire fresc per a una política pública situada en la seva millor zona de confort amb les finestres tancades.

stats