Amb Iniesta vivíem millor
Un 0 a 0 al Calcio sol ser avorridíssim. Un 0 a 0 a la Premier diuen que pot ser molt entretingut. I un empat sense gols al millor partit possible de la Lliga va ser, sens dubte, una sorpresa. Per mèrits, ocasions i ambició, però, va ser un resultat just. Però, diguem-ho sense embuts, el Barça va buscar el gol fins al minut 93, amb Neymar papallonejant parets impossibles amb Sergi Roberto, i en canvi l'equip local va demostrar que els seus objectius eren unes altres quan, en temps afegit, perdien tant temps com podien per treure de banda. Només cal veure que contenta que estava l'afició local quan Mateu Lahoz va xiular el final del partit. Al capdavall, però, el marcador d'ahir a qui més afavoreix és a uns que no hi eren: el Reial Madrid, amb permís d'un delmat Espanyol, avui es pot tornar a enganxar a un campionat que, de moment, els venia balder.
Per al Barça el punt d'ahir serveix per a moltes coses: per mantenir el liderat, per sumar 50 punts (la meitat de 100, perdoneu l'obvietat) i convertir l' average particular amb l'Atlètic de Madrid en paper mullat i versar-ho tot a l' average general, en què, a la llarga, el Barça sempre tendirà a marcar més gols que els matalassers. Deia ahir Martino que ser campió d'hivern no li serveix de res, que s'estima més ser campió d'estiu. Lògicament. Però l'estadística indica que en les deu últimes temporades, el campió d'hivern també s'ha acabat proclamant campió de Lliga. Tot pinta millor, doncs, que abans de començar el partit perquè el Barça, amb Messi i Neymar a la banqueta, no va perdre al camp d'un que ens podia arrabassar el primer lloc i que tenia l'ocasió, al seu camp, de donar-nos un cop moral. Al contrari, l'equip surt reforçat anímicament i Martino no deixa cap damnificat a la plantilla. Al Tata, doncs, la partida del Calderón li va sortir prou bé. La inoportuna diarrea de dimarts de Neymar i el procés d'incorporació xano-xano de Messi van permetre que Pedro, Cesc i Alexis poguessin ser titulars després de dos mesos d'un rendiment notable. Deixar-ne algun dels tres a la banqueta hauria estat, possiblement, injust. La llàstima va ser que Iniesta, que havia tingut el control del partit als seus peus durant la primera part, hagués de quedar-se al vestidor a la segona després de les tres coces -pim-pam-pum- que li van clavar els duríssims jugadors de Simeone. Tinc la sensació que amb Iniesta teníem el partit més on ens convenia a nosaltres, maduràvem millor els atacs i, amb paciència -i amb Messi-, hauríem tingut més i millors ocasions en un camp on no havia puntuat ningú, ni a Espanya ni a Europa. Això, però, no ho sabrem mai.
