Instants lleugers
Ho sé, és tòpic, insuportablement reiteratiu i poc original reflexionar sobre aquesta trajectòria inversament proporcional que és la vida humana. Quan tenim joventut, salut, bellesa i tot d’ingredients per tastar la felicitat -i de fet, la tastem- som absurdament inconscients i no sabem assaborir el gust de la mel -mel o tabac, gin o sal, que diria en Ferrater- a la boca. I quan hem acumulat ferides i fracassos i pèrdues i els anys ens han fet grans però savis, o savis però grans, aleshores, que és quan podem i sabem paladejar cada glop de felicitat, aleshores la felicitat ens arriba només de forma escadussera i, quan ens arriba, no és mai completa com un dia de juny, a la platja, amb amics, quan tens vint anys.
Ja ho va dir la gran Doris Lessing amb la novel·la Si la vejez pudiera, robada del refrany francès Si jeunesse savait, si vieillesse pouvait. També ho va escriure, amb altres matisos, el poeta Joan Margarit: “Ser vell és que la guerra s’ha acabat. / Saber on són els refugis, ara inútils”.
Però, amics, la vida és, definitivament, molt sàvia. Crec que si la vellesa pogués, si la joventut sabés, la vida seria insuportable, d’una bellesa excessiva, un empatx de felicitat. I potser, farts i curulls, ens tornaríem insensibles i desagraïts. Potser, aleshores, esdevindríem absolutament, definitivament, incapaços d’apreciar aquests instants sublims que esquitxen, amb més o menys generositat, les nostres vides.
Aquest mes de juny fa dos any que l’editorial Columna va publicar Un dia qualsevol, una selecció dels articles que l’enyoradíssima Tatiana Sisquella va publicar en aquest diari. La majoria dels articles ens conviden a tastar la vida, a clavar-hi queixalada sense por, a sadollar-nos de vida. És un dels casos excepcionals en què jeunesse savait.
La rellegeixo sovint: “Són, aquests, petits instants lleugers, ingràvids, sense pressa. Només nostres i de ningú més. Tan necessaris com sovint obviats. Són instants plens de normalitat, de no-res, de silenci. De tant en tant, ara mateix potser, busqueu un instant lleuger: poseu-hi tota la vostra atenció i gaudiu-lo. Quan acabeu, ja continuareu llegint i, si ha funcionat, alguna cosa haurà canviat, possiblement a millor”.
Tantes vegades com la recordo li agraeixo que, sent ella molt més jove que jo, m’ensenyés el mecanisme per reconèixer els instants lleugers de felicitat. Per atrapar-los al vol. És un llegat extraordinari.
