01/01/2020

La pitjor de les ignoràncies

3 min
La sala del Tribunal Suprem on es va celebrar el judici del Procés.

La pitjor de les ignoràncies és la de qui creu que sap i no sap. Pot conduir al més gran dels disbarats des de la més profunda de les conviccions.

D'una ignorància d'aquesta naturalesa han fet exhibició els fiscals i els magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem (TS) que han intervingut en el procés contra Oriol Junqueras. Convençuts que sabien en què consistia la immunitat parlamentària en un estat democràtic, han incorregut en el disbarat constitucional d'instar –els primers– i de dictar –els segons– sentència contra Oriol Junqueras sense dirigir prèviament el suplicatori al Parlament Europeu.

Els fiscals i els magistrats del TS han actuat convençuts que la immunitat parlamentària és una mena de relíquia històrica, que tenia sentit en el constitucionalisme predemocràtic però que amb prou feines en té en una societat democràticament constituïda. En la seva opinió, en democràcia ningú ha de tenir cap tipus de garantia enfront del poder judicial. En conseqüència, si es manté aquesta prerrogativa ha de ser interpretada de manera restrictiva, reduint al màxim el seu abast. Un cop iniciat el procediment, i encara més un cop acabat el judici oral, la immunitat deixa de tenir sentit.

Res més lluny de la veritat. La immunitat va ser en el seu origen una prerrogativa parlamentària davant de la monarquia, és a dir, davant d'un poder executiu i judicial antidemocràtics. Era una forma de protegir l'element electiu de l'estat enfront dels que no ho eren. La immunitat no era una exigència del principi monàrquic. Al contrari: va ser una invenció a la qual es va recórrer per protegir el Parlament i els parlamentaris davant els poders executiu i judicial, contaminats encara per l'Antic Règim.

A l'estat democràtic, per contra, la immunitat parlamentària és una exigència del principi constitutiu d'aquesta forma política. És una derivació immediata i directa del principi de sobirania popular. En una democràcia parlamentària el Parlament és l'únic òrgan constitucional que "representa el poble". És, per tant, el portador institucionalitzat del principi de sobirania popular.

Per sobre d'ell no hi pot haver ningú. Ningú pot prendre una decisió que afecti "la seva integritat" sense comptar amb el seu consentiment previ. D'aquí neix la garantia de la immunitat, que és, sobretot, una garantia "institucional", de Parlament com un tot. D'aquesta garantia institucional deriva la garantia "individual" del parlamentari, de no poder ser detingut o processat penalment sense el consentiment del Parlament. La garantia individual és tributària de la garantia institucional. Sense la combinació d'ambdues el règim parlamentari democràtic no existiria.

Es tracta, a més, d'una garantia que es renova amb cada expressió de la voluntat popular en unes noves eleccions. Els parlamentaris, excepte els membres de la diputació permanent, perden la immunitat amb la dissolució del Parlament. Celebrades les noves eleccions, els candidats electes són portadors d'immunitat des del mateix moment de la proclamació. La immunitat és del Parlament i dels parlamentaris de cada legislatura, que s'inicia amb unes eleccions generals i s'acaba amb la dissolució de la cambra. I la immunitat els cobreix davant de la detenció o el processament sense autorització del Parlament independentment de quina fos la situació en què es trobessin abans de ser proclamats candidats electes. Estigués o no iniciat un procediment contra ells o estigués o no vist per a sentència el judici oral seguit contra ells.

La immunitat no és impunitat, però sí que exigeix la sol·licitud del suplicatori en tot cas per poder procedir contra un parlamentari. Així ho exigeix el principi de sobirania popular. No hi ha excepció a aquesta regla. Cap jutge o tribunal pot eximir de l'obligació d'exigir-ho.

Això és el que han desconegut els fiscals i els magistrats del TS al no exigir el suplicatori al Parlament Europeu per poder dictar sentència contra Oriol Junqueras. Ho han deixat dit per escrit. El suplicatori és necessari per iniciar el processament, però no quan ja està iniciat, i més encara quan el judici està vist per a sentència. El més greu és que estic convençut que pensaven que feien el correcte quan estaven cometent aquest disbarat. Que creien que sabien el que feien.

Ha hagut de venir el TJUE a treure'ls els colors i a donar-los una lliçó de dret constitucional. Una vergonya per a ells i per a tots, ja que el TS és el màxim òrgan jurisdiccional d'Espanya.