Jess Franco, lluentons a la caspa
" Como España es un país que está siempre a un paso del surrealismo, en cuanto uno consiga reunir un concepto mental con la cutrez y la caspa de estos sitios, inmediatamente adquirirá una personalidad y una fuerza cojonudas ". Això ho deia el cineasta Jesús Franco, més conegut com a Jess Franco, en un documental dels catalans Carles Prats i Manel Mayol titulat Llámale Jess , estrenat l'any 2000 i que des d'aleshores s'ha convertit en peça de culte en un sens fi de festivals de cinema internacionals. No n'hi havia per menys: el documental era excel·lent, i el mateix Jess Franco fa molts anys que és pastura dels friquis més sibarites del cine B d'arreu del món, començant per Quentin Tarantino (un fan incondicional de Franco) i acabant pel teu nebot, que treu tan bones notes però que, quan ningú el veu, s'ho passa bomba veient Vampyros lesbos .
Jesús (o Jess) Franco, madrileny universal, va morir ahir als 82 anys en un hospital de Màlaga, a conseqüència d'un ictus. Havia filmat més de 200 pel·lícules, que jugaven amb els codis del fantàstic, el terror, la ciència-ficció i el cinema eròtic (o pornogràfic) i que li havien valgut el sobrenom de l'Ed Wood del cinema espanyol. És a dir, un director especialitzat a filmar pel·lícules de baixíssim pressupost en un temps rècord, optimitzant els recursos per la patilla i fent passar una i mil vegades bou per bèstia grossa. Era mític el seu sistema de rodatge d'acord amb el qual treia profit del fet de comptar, posem per cas, amb Klaus Kinski en el rodatge d' El conde Drácula per filmar una colla de plans de recurs amb el mateix actor que després faria servir en altres films. I és també mítica la llista de pseudònims amb els quals va rubricar una llista igualment extensa d'obres mestres del gènere horrorcore : a banda de Jess, Jesús Franco es va dir també Clifford Brown, Rosa Maria Almirall, Terry DeCorsia, Yogourtu Ungue, Pablo Villa, A.L. Marioux, Cole Polly, P. Querut i una cinquantena llarga de pseudònims més, presumptes autors de peces imprescindibles del millor cinema psicotrònic d'almenys tres dècades. Tenemos 18 años ; Bésame, monstruo ; El secreto del Dr. Orloff ; les sèries dedicades als vampirs i vampires i al personatge de Fu Manxú; Killer Barbys, i Al Pereira vs. the Alligator Ladies , que es pot considerar el seu testament fílmic, ens guarden de mentir en afirmar que Franco sempre va saber brillar dins la porqueria.
I és que no tot va ser conya marinera, ni en la vida ni en l'obra de Franco. Va ser alumne directe i dilecte de mestres del cinema com Nicholas Ray i Orson Welles, i d'ells va aprendre que la part fonamental per fer una pel·lícula no són els diners, sinó tenir una bona història per explicar. I ell va explicar la història que li importava: la de la gran caspa que, al seu parer, definia l'ésser nacional d'Espanya. No us puc demanar que us mireu els seus 200 films, però si no heu vist Llámale Jess , de Prats i Mayol, ja tardeu. Del que hi surt, se'n diu humor i lucidesa.
