18/05/2020

‘Madrid, de Corte a checa’

4 min
Una veïna del barri madrileny de Salamanca durant les manifestacions convocades quan la capital espanyol es troba encara en la fase 0 del desconfinament

Agustín de Foxá y Torroba, tercer comte de Foxá, diplomàtic, falangista de la primera fornada, amb unes arrels catalanes ja completament desactivades, va publicar el 1938, encara des de Salamanca –la capital provisional del franquisme–, la novel·la que seria un dels bestsellers de la postguerra espanyola: Madrid, de Corte a checa. Es tractava d’una evocació ficcionada i nostàlgica de l’alta societat madrilenya des dels feliços dies de les Flores de lis –els darrers avatars de la monarquia d’Alfons XIII–, passant per la inquietant experiència de la Segona República, fins als temps de Hoz y martillo, el “terror comunista” del període 1936-37, en espera que la imminent victòria de Franco restablís l’ordre natural de les coses.

M’ha refrescat la memòria sobre aquell llibre l’agitació d’aquests darrers dies pels carrers del madrileny barri de Salamanca i d’altres zones huppées de la metròpoli espanyola. És com si els hereus sociològics i/o ideològics del comte de Foxá s’haguessin deixat portar també per la nostàlgia dels bons vells temps –en aquest cas, per l’enyorança del plàcid regnat de Mariano Rajoy–, i consideressin insuportable l’existència, per primer cop des de la Guerra Civil, d’un govern “socialcomunista” que, amb l’excusa de la pandèmia, dicta mesures autoritàries talment com si Sánchez i Iglesias fossin reencarnacions de Largo Caballero, Negrín o el jove Santiago Carrillo. Al capdavall, quan l’altre dia José María Aznar denuncià els “fills de Chávez” que “insulten cada dia” la seva pupil·la Isabel Díaz Ayuso, ho va fer amb la mateixa càrrega significant amb què el seu avi Don Manuel, o el seu pare del mateix nom, bescantaven als anys 1930 o 1940 els “fills de Stalin”.

Per molt que l’atenció mediàtica se centri en els fachalecos, les mascaretes rojigualdas o els pals de golf que llueixen aquests indignats de luxe mentre criden ¡Gobierno dimisión!, penso que no és un fenomen que haguem de trivialitzar, encara que fer-ho resulti tan temptador. És cert que els manifestants del carrer Núñez de Balboa i vies adjacents no són aristòcrates titulats ni tenen majordom com en tenia Agustín de Foxá. Justament, com que no se’l poden permetre, fan veure que ho és el porter de la finca que, al matí, els puja l'Abc, El Mundo o La Razón, i al vespre els recull la bossa de la brossa. Encara és més cert que sentir aquests tipus clamant ¡Libertad! o ¡Democracia! resulta tan xocant com ho seria veure els talibans afganesos o els aiatol·làs iranians manifestar-se el 8 de març en defensa dels drets de les dones...

Amb tot, aquestes insòlites manifestacions de pijos tenen aspectes dignes de ser analitzats. Per exemple, confirmen que, per a la dreta sociològica espanyola –i, doncs, també per a les seves expressions polítiques–, llibertat ha volgut dir sempre que manen els seus i que prevalen les seves idees, sigui com sigui que hagin conquerit el poder. Tota la resta és tirania, per molta legitimitat electoral que tingui. Potser alguns de vostès encara recorden, fa una dotzena d’anys, aquelles declaracions de Jaime Mayor Oreja glossant “la extraordinaria placidez” del franquisme, que “muchas familias vivieron con naturalidad y normalidad”. Volia dir que, sota la dictadura, la gent com ell o com els protestataris del barri de Salamanca –o els seus pares– se sentien plenament còmodes i lliures, amb l’avantatge afegit de no haver de suportar ministres rojos, ni desafíos separatistas, ni tan sols propostes de reforma fiscal amenaçadores.

D’altra banda, crec que fora un error creure que les protestes en qüestió expressen tan sols fatiga després de tantes setmanes de reclusió, la impaciència d’uns segments socials d’alt poder adquisitiu, freturosos per reprendre els costums de l’aperitiu diari o el dinar al restaurant. L’extrema dreta de Vox no ha amagat la seva implicació en l’estímul a les manifestacions i cassolades, que veu com un trampolí de creixement electoral en uns barris que li són especialment propicis. Per la seva banda, el Partit Popular de Díaz Ayuso no pot deixar un calador de vots tan ric abandonat en mans de la competència dels d’Abascal; i a més troba en l’agitació al barri de Salamanca un suport –modest, però mediàticament molt visible– al seu discurs sobre la conjura socialcomunista ordida des de la Moncloa per arruïnar Madrid a base de no deixar passar la comunitat autònoma a la fase 1 del desconfinament. En fi, des del butlletí electrònic de la FAES, saberuts col·laboradors del think tank d’Aznar comparen el confinament amb un segrest a mans d’ETA, i agiten l’espantall d’una reforma constitucional inspirada per Sánchez i Iglesias que liquidaria la monarquia, obriria les portes al separatisme i substituiria l’actual model econòmic liberal-capitalista per un de decididament “chavista”.

En la seva crònica a l’ARA de divendres passat, Ot Serra recollia, des del cor del Madrid pijo, crits de "Viva el rey" i propòsits de derrocar “la dictadura” i “el comunisme”. Doncs això, de Corte a checa.