07/06/2019

ERC-PSC, la mare de totes les batalles

4 min

La violència durant la Guerra Civil ha centrat tant la mirada envers la contesa que ha ocultat altres dinàmiques que van tenir lloc en el seu decurs. Una és la pugna ERC-PSUC, mentre compartien el govern de la Generalitat, per mantenir –com a partit desgastat per la gestió– o per atraure –com a formació en auge amb una ideologia puixant– els segments sobretot mitjans de la població. La batalla va ser descarnada en sindicats com el CADCI i entre el funcionariat, com ha explicat amb profusió l’historiador David Martínez Fiol. La derrota dels uns i els altres va tallar en sec la competició.

De manera més recent, l’arribada del tàndem Carod-Puigcercós a ERC va promoure en l’espai nacionalista català un intent de substitució de CiU. Aquesta substitució amb els anys s’ha concretat millor en zones més urbanes i menys en el rerepaís, on la marca hereva, PDECat o JxCat, ha resistit. El procés s’ha accelerat en l'última dècada quan la independència s'ha situat al centre del debat. En aquest marc el partit del segell original del separatisme se n’ha beneficiat, ajudada pel llast de la corrupció convergent, en un país que es declara majoritàriament de centreesquerra.

Encara que amb la formació de JxCat és menys evident, la lluita entre els hereus de Convergència i ERC ha consistit en essència en un bescanvi d’unes elits nacionalistes barcelonines per unes d’independentistes del rerepaís que s'han quedat a la capital en baixar-hi per anar a la universitat. Avui ERC continua aquesta pugna, que sobretot es localitza en l’interior, mentre fa una dècada que ha iniciat un altre intent de substitució al litoral i a les ciutats grans.

Aquest entrisme d’Esquerra, batejat com a 'junquerisme', és la concreció tangible d’allò teoritzat per Carod-Rovira, Tresserras i Marín als noranta: la desetnització de l’independentisme. Aquests feus del litoral i les ciutats grans han estat, fins i tot en l’era Pujol, impermeables a tot el que no fos el socialisme. I és aquí on es juga i es jugarà –per una qüestió numèrica òbvia– la mare de totes les batalles per la independència, o no, de Catalunya.

A l’ERC actual, que cada vegada s’assembla més a l’amalgama de tendències (amb tota la prevenció que es vulgui) que la conformaven als anys trenta, disputar el vot del rerepaís a l’Olot de JxCat o a la Berga de la CUP li suposa més un cost que no pas un guany perquè la radicalitat del discurs a què l’empeny voler acontentar un electorat ja convençut li resta la pàtina de moderació necessària per no espantar els votants de la plana, que són els qui encara ha de convèncer perquè el seu projecte independentista tiri endavant.

En aquestes conurbacions costaneres el discurs independentista es pretén fer quallar, irònicament, amb els hereus postmoderns de Comorera i afins, amb un pas previ d’aliances amb l’amalgama de sigles que formen els comuns. Sigles que contenen un ventall ampli d’aspiracions, des dels que encara viuen en la lluita ICV-CiU fins als qui es resisteixen a acceptar que són independentistes perquè remarquen que abans prioritzen un miler d’altres qüestions.

ERC ja fa uns anys que entra –de manera encara lenta perquè hi ha clivelles d’imaginaris culturals i idiomàtics que no es volen reconèixer de manera pública– en aquests feus i el seu amo tradicional, el PSC, n’és molt conscient. Li ha arribat un competidor, que abans no ho era, que es presenta moderat en el flanc econòmic i rupturista en el nacional i que el pretén substituir com a força preponderant com (agafin-ho amb precaució) l’SNP va substituir el laborisme a Escòcia. I que ho vol fer no només confluint amb un segment dels comuns –que patirà i potser es trencarà– amb qui el PSC també comunica sinó apel·lant fins i tot a un votant i uns quadres socialistes incòmodes amb les floretes dels seus dirigents a Ciutadans.

Tot el nerviosisme en l’entorn mediàtic del socialisme i la part més ideològicament propera a ICV per la victòria d’un Maragall –'Tu quoque, fili mi!'– en una ciutat que en conjunt no és independentista no respon a res més que a la constatació que un altre gall ha arribat al galliner per coquetejar amb les classes mitjanes i funcionarials. Com a Lleida, on, mentre bona part dels quadres més catalanistes del PSC de comarques ja fa temps que van plegar o abraçar l’independentisme, el gall ha arribat i s’ha quedat amb el joquer de la capital.

Però la victòria d’Ernest Maragall ha servit sobretot perquè –sigui alcalde o no, molt o poc–, per mitjà d’aquestes reaccions, s’evidenciï que el nacionalisme espanyol moderat (vestit de cosmopolitisme, constitucionalisme, patriotisme, etcètera) no posarà a través del PSC una pista d’aterratge a part de l’independentisme, com podria ser un tripartit d’esquerres, per sortir dels blocs. Avui ja sabem, i no eren pocs els qui encara dubtaven esperançats, que en els propers anys la contesa no serà entre radicals sinó entre moderats. I que, per tant, no hi haurà pau ni per a l’apuntador.

stats