12/11/2020

Cal repensar els currículums

3 min
GETTY

La transició cap al que anomenen “societat postcovid” portarà canvis en les nostres vides que demanaran alguns nous perfils humans. Per parlar d’això, agafo el currículum com a imatge i reflex del que penso que cal fer. Però abans, una precisió: no adjudiquem a la pandèmia el protagonisme del canvi d’època; segurament el virus n’haurà estat un accelerador involuntari, però el que marca el sentit dels canvis són tres tendències profundes que continuaran vives després d’ell. Es tracta de la globalització, la digitalització i la sostenibilitat. Les tres ens obliguen a revisar les nostres relacions amb els altres humans i amb el planeta, i ens demanen actituds i competències diferents.

1. Currículums. Generalment jo, i suposo que molts com jo, quan llegim el currículum d’algú ens fixem en el que ha fet i com ho ha fet, més que no pas en els títols acadèmics. Si volem conèixer millor alguna persona per demanar-li un consell, oferir-li una feina, fer-li confiança per a un tracte o votar-la, valorem la seva trajectòria més que no pas els seus títols. Això respon a una realitat que es relaciona amb els coneixements, les capacitats, les actituds, les experiències, l’educació escolar, l'extraescolar o la preparació professional.

2. Coneixements i capacitats. Està clar que els coneixements són molt importants per anar millorant les capacitats personals, però aquestes no s’adquireixen de forma segura fins que no es consoliden a través de les experiències i dels aprenentatges pràctics. El contacte amb la realitat, l’aprenentatge a partir dels exemples d’altres, la consciència de l'encert de la feina feta, l’anàlisi dels errors comesos quan es fracassa, són el millor mestratge que es pot tenir.

Per això caldria que les avaluacions que es fan a l’hora d’atorgar títols escolars o universitaris no se centressin tant en la comprovació de la retenció de coneixements teòrics i sí molt més en la verificació que s’han adquirit capacitats útils. Per fer-ho, les actuacions escolars i universitàries haurien de reduir la transmissió de coneixements (que una persona pot adquirir cada vegada més fàcilment per si mateixa a través d’altres mitjans) i multiplicar les pràctiques, sobretot les externes fetes en àmbits de la vida real. La qualificació acadèmica no pot ser només la certificació de coneixements.

3. Actituds i experiència pràctica. Crec que les actituds amb què una persona afronta un feina o uns problemes influeixen extraordinàriament en el resultat de la seva actuació. És per això que la capacitat d’escoltar i de dialogar, el treball en equip, la comprensió d’interessos col·lectius diversos o l’anàlisi de les conseqüències del que es fa seran importants en la valoració personal. Aquestes actituds haurien d’estar més presents en els processos educatius, ja que és allà on s’adquireixen, encara que després es reforcin en les experiències personals. No valorem prou la importància que té una llarga, i sobretot diversa, trajectòria professional. Sovint penso que el que vaig aprendre en uns mesos de treballar en una empresa de París, una altra de Nova York i una d'Eindhoven va ser tant o més important que el que havia après a la carrera. També penso que un dels valors més importants de la carrera va ser que gairebé tots els exàmens consistissin en resoldre problemes, podent consultar si calia els llibres o els apunts.

4. Societat educadora. El sistema d’educació formal (ensenyament escolar i universitari) té molta importància, però probablement no més que la del conjunt d’altres àmbits en què la persona es mou. La família en primer lloc, però també les activitats formatives o esportives extraescolars, les estades de pràctiques en empreses, la participació en activitats de voluntariat, la implicació en grups socials, són complements d’un valor extraordinari en la tasca formativa. Per això caldria que totes aquestes organitzacions tinguessin clarament una dimensió educativa i que hi hagués una relació formal entre elles i les escoles o les universitats. És urgent desenvolupar molt més la formació professional dual, i prendre aquest exemple com a mirall per impulsar un moviment conjunt de cooperació d’organitzacions públiques o privades amb les entitats del món educatiu.

Acabo amb dues recomanacions: a) En un currículum, no s’han pas d’ometre els títols i els càrrecs que es tenen o s'han tingut; són importants, però amb això no n’hi ha prou. S’han de reflectir millor els fets que posen de manifest les característiques humanes, i les experiències acumulades que ajuden a completar el retrat personal. I b) Als tres reptes que he citat, s’hi suma ara que els coneixements canvien molt ràpidament i que necessitem noves habilitats per no quedar desfasats. El currículum és només la imatge de la personalitat; cal canviar-lo, però canviant-la.