09/12/2020

Jordi Nadal, universitari i ciutadà

3 min
Jordi Nadal i Oller

Quan la meva promoció va entrar a la UAB, creada de feia poc i amb uns professors mítics que representaven la voluntat de renovació crítica del món universitari, patíem les turbulències dels darrers anys del franquisme i teníem unes enormes ganes d’aprendre. Els noms famosos no apareixien i vam voler tenir-los. Cada un d’ells va ser una batalla. Les vam guanyar totes. Segur que els vam fer treballar més del compte, però el nostre entusiasme era gran i ells devien percebre-ho com un desafiament que els motivava. El primer èxit va ser en Jordi Nadal, a història econòmica d’Espanya. Foren unes classes extraordinàries. Acabava de publicar El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913, que vaig ser el primer a comprar a l’esplèndida llibreria Documenta de Cardenal Cassanyes –van obrir el paquet de llibres davant meu–. El llibre, i el seu mestratge, són dels que t’orienten una vida –acadèmica, esclar-. Hauran estat quaranta-cinc anys de treball plegats com a mestre, ell, i deixeble, jo, frontera que només es va dissoldre quan ell es va jubilar. Sempre vaig sentir el seu escalf i suport. Espero que ell sentís la meva admiració i amistat.

Jordi Nadal ha estat un innovador en la recerca, i algú sempre amatent a investigar en funció del que ell entenia que podia ser la demanda social. Després d’haver començat amb l’estudi de la població catalana als segles XVI i XVII, el seu mestratge entre els economistes el va portar a interessar-se per temes més contemporanis. A la Catalunya i a l’Espanya dels anys seixanta, això no podia ser altra cosa que l’estudi de la industrialització, el seus orígens, els seus èxits i els seus fracassos. En un període que avui ens sembla extremadament breu –entre 1966 i 1975– va fer un esforç investigador extraordinari orientat per una problemàtica ben definida i incisiva –per què no va quallar a casa nostra el model d’industrialització clàssic, a l’anglesa– i va escriure articles i capítols molt innovadors i un llibre (El fracaso... que mencionava abans) que han construït el tema i han definit l’agenda investigadora fins a l’actualitat. Segueix sent admirable, punyent i suggeridor quan es torna a llegir. El seu Fracaso encara es reedita –ara en edició de butxaca– i ja avança cap als cinquanta anys de vida, i segueix sent referència indispensable: el que en diem un clàssic.

Com ell ha explicat tantes vegades, ningú no es pot interessar per la història si no coneix la pròpia –o almenys s’hi interessa–. La recerca sobre la pròpia història ha estat una constant en la trajectòria acadèmica de Jordi Nadal. Des dels seus primers articles sobre la història demogràfica catalana del segle XVI fins al seu darrer treball sobre la història de la Hispano Suiza i la història empresarial catalana del segle XX, passant per la gran exposició que es va fer al Born, Catalunya, la fàbrica d’Espanya, ha estat sempre amatent a descobrir els fets sobresortints de la història de Catalunya i a proposar-ne interpretacions fortes.

Les actituds públiques de Jordi Nadal han estat caracteritzades pel compromís amb valors i principis. Ha afirmat la preeminència de la docència en el compromís universitari. Ha defensat l’excel·lència acadèmica i una universitat pública de qualitat. Ha exigit a la universitat que no traís mai els principis acadèmics que justifiquen el tracte de privilegi que suposa l’autonomia universitària. Ha exigit que tothom que treballava amb ell donés el millor de si mateix. Ha estat sempre exigent, però sempre començant per ell mateix.

Aquest Jordi Nadal va mostrar el seu compromís cívic en totes les circumstàncies. Ha estat disposat a criticar polítics quan ningú no s’atrevia a fer-ho i a defensar-los quan ningú no volia fer-ho. Anar a contracorrent i tenir un esperit independent han estat sempre qualitats nadalianes. Denunciar la pèrdua de qualitat de l’ensenyament públic, des de l’escola primària fins a la universitat, o la deriva funcionarial de la societat catalana -va posar la seva càtedra a disposició de les autoritats quan es discutia si es passava a règim de contractació laboral-, o recordar els orígens de la incomprensió castellana de Catalunya, o no plegar-se davant de decisions arbitràries... Vet aquí actituds nadalianes.

Els seus deixebles hem tractat de conservar i conrear aquests valors, adaptant-los a les nostres capacitats i possibilitats. Però com passa quan els fills descobreixen que els seus pares eren uns gegants i que ells no els arribaran a igualar mai, els deixebles hem hagut de reconèixer que el mestre ha llegit més i millor, ha treballat més i millor, ha escrit més i millor i ha lluitat més i millor. Tot això és mestratge, i per això tants ens reconeixem deixebles seus.

stats