24/07/2020

Confinem el món?

3 min
Personal sanitari fent controls de temperatura a un barri amb un alt nivell de contagis a Mumbai, a la Índia

Confesso que estic més espantat per algunes de les mesures de seguretat que imposen determinats governs que pel mateix covid-19. Òbviament m’importa la meva vida i la dels altres, però honestament, donant per descomptat que l’enorme majoria de l’espècie humana sobreviurà a aquesta malaltia, m’importa més la seva llibertat futura.

Fa poc Josep Lluís Martí escrivia en aquestes pàgines un intel·ligent article sobre el passaport serològic. Consisteix en la recopilació per part de les autoritats de la dada de qui ha passat la malaltia del coronavirus, per tal d’establir una mena de cens de persones seropositives que, per tant, podrien realitzar activitats sense risc com ara viatjar, treballar de cara al públic o visitar malalts. El meu col·lega filòsof del dret obria el debat simplement, reconeixent els problemes que això podria comportar per al dret a la intimitat o a la igualtat, així com el problema del diagnòstic, ja que els tests ara per ara encara fallen massa sovint per poder adoptar mesures d’aquest abast, i a més són lents i cars.

Però posem-nos en la situació de perfecció científica. Tenim un test ràpid, segur, barat i còmode. Podem fer-lo a tota la població indiscriminadament en qualsevol moment, i després decidim contractacions laborals, accés a mitjans de transport, a espectacles, a països. La mesura no seria cap novetat. Alguns països no permeten que s'hi entri sense acreditar estar vacunat contra la febre groga, per exemple.

Arriben moments en la vida d’un jurista en què el que sabem ajuda poc perquè les situacions són massa noves i, igual que van fer els juristes de fa segles, hem de pensar menys en clau tècnica i raonar amb la norma jurídica més bàsica de totes, que és el seny. I així pensar com volem que sigui el món que deixarem a les generacions posteriors, que serà també el món en què ens hauria agradat viure. A partir d’aquí, si aconseguim tenir una idea clara del que volem, és més fàcil construir una normativa. És el que van fer diversos juristes i filòsofs fa entre tres i quatre segles quan van pensar en la llibertat i la felicitat com els objectius que volien aconseguir amb les normes que proposessin, i que són les que ara tenim. Van tenir èxit. Van fer que es derroquessin moltes tiranies i actualment tinguem democràcia a tants indrets.

Fem llavors com ells. Òbviament vull ser lliure i sentir-me bé, això no canvia. I no em sento bé si crec que em poden contagiar. Tampoc no em sento lliure si em poden fer acreditar arreu que he estat malalt o que no estic malalt. Em sentiria com un d’aquells immigrants europeus que eren confinats a Ellis Island si se sospitava que tenien la verola, i no se’ls deixava entrar als EUA. M’acabaria fent la sensació que han convertit el meu món en un llatzeret gegant del qual no puc sortir per raons de salut.

Fins ara, en la majoria de les ocasions, sobretot gràcies al descobriment de la penicil·lina, hem anat desmuntant els llatzerets i hem permès que no es vigilin les malalties que pateix la gent, eliminant així l’antic ostracisme dels malalts. Seguint criteris epidemiològics, ¿podríem ara tornar a confinar malalts com abans aïllàvem leprosos, empestats o persones amb verola? ¿Hem de fer exàmens rutinaris de malalties semblants als que passaven en una altra època les treballadores sexuals? ¿Hem de seguir els criteris del negoci del cinema pornogràfic sobre la detecció de MTS, i estendre’ls a tota la societat, no per treballar d’actor, sinó per ser un ciutadà més a la societat?

Els més proteccionistes de la vida buscaran erradicar la malaltia, cosa que acostuma a no ser possible malgrat que de vegades ho ha estat. Però vindran altres malalties… ¿Sempre ens confinarem o aïllarem completament els malalts? I si la malaltia no és erradicable, ¿per quant de temps mantindrem aquestes mesures?

És difícil fer una proposta, però si no la fem no es resolen els problemes. De moment només proposaré tres premisses en què puguem estar d’acord amb més facilitat.

La primera és que el dret a la vida no és absolut i, per tant, no està per sobre incondicionalment de qualsevol altre dret.

La segona és que hi ha mesures que no es poden estendre indefinidament en el temps, com ara la restricció del dret a la llibertat de moviment, perquè s’acabaria la societat.

La tercera és la més polèmica. L'Homo sapiens no viurà per sempre. És el darrer representant d’un gènere que s’extingirà. No farem res per accelerar-ho –protegim el medi ambient!–, però tampoc hem de suposar vanament que ho evitarem. Tornarem a ser pols d’estels, i paga la pena no oblidar-ho.