Mapa de situació
1. Coincidències. En pocs dies han estat noticia la decisió del Tribunal Suprem de retirar el tercer grau i altres beneficis penitenciaris als dirigents independentistes presos; unes cartes dirigides a Felip VI i un manifest signats per militars a la reserva, alguns d’ells d’alta graduació, indignats per la deriva d’Espanya; i l’aprovació del pressupostos de l’Estat per una majoria més amplia que la que va atorgar la investidura a Pedro Sánchez i va permetre la formació del govern de coalició de l’esquerra. Si hi sumem les reaccions polítiques i mediàtiques que han acompanyat cadascun d’aquests esdeveniments i les tribulacions dins de l’independentisme català, ens dona un útil mapa de la situació de la política espanyola. Un poder judicial cada cop més polititzat, un govern que intenta assumir l’ampliació del perímetre d’allò possible amb manifestes limitacions i una dreta en regressió directa cap a l’autoritarisme que busca ressuscitar els fantasmes del passat i lluita per fer impossible que es conjuguin els verbs que haurien de conduir a un diàleg i a una política sense tabús.
No hi ha cap dubte que l’actitud del Tribunal Suprem respecte als presos independentistes deu molt a la decisió de Mariano Rajoy de subrogar-los-hi la solució d’un problema que no havia d’haver sortit mai de l’àmbit polític. A partir d’aquell moment la confusió de poders va quedar consagrada i el Suprem es va trobar en una situació de primacia per incompareixença de l’executiu. Interpretar les decisions de règim penitenciari favorables als condemnats gairebé com un desafiament a la seva sentència, com ha fet el Tribunal, n’és una conseqüència. Ara, davant d’un govern d’esquerres que ha donat a entendre la necessitat de buscar una sortida a la via judicial per poder tornar el conflicte a la política, el Tribunal Suprem ha volgut fer de la seva sentència bandera imposant un extravagant propòsit d’esmena als condemnats i apel·lant a uns fets provats sobre els quals l’absolució del major Trapero va confirmar tots els dubtes.
El fet que la decisió del Suprem coincideixi amb el moment en què el govern de coalició –al qual tants auguraven un vida curta- es consolida amb l’aprovació dels pressupostos alleuja aquells –PP i Vox- que viuen en la frustració. Mentre Casado, Abascal i companyia ens regalaven un encadenat de discursos que ni mes ni menys situava Bildu i Esquerra dominant l’executiu i Pablo Iglesias com el superconspirador, el Suprem posava el govern davant la situació d’haver d'enfrontar-se amb el poder judicial si vol fer gestos efectius de reconciliació en el conflicte català. Com a acompanyament, tornava el soroll de sabres, del qual no es fàcil predir-ne una evolució real –a qui representen?- però que es fa especialment preocupant quan Vox els considera de la família, el PP es mostra comprensiu i Isabel Díaz Ayuso, en vies de convertir-se en el Trump espanyol, els fa seus “perquè hi ha molts espanyols preocupats”.
2. Fracàs. Quaranta dos anys després, els partits polítics parlamentaris espanyols són incapaços de renovar i adaptar al present una Constitució sorgida de la peculiar metamorfosi d’un règim dictatorial en un sistema democràtic. Aquest fracàs s’explica per una conjunció de poders que tenen una visió molts estreta de la democràcia (malenconia del bipartidisme corporativista) i es neguen a assumir la complexitat d’un estat de nacions amb considerable diversitat ideològica i cultural. La constatació de la impossibilitat de reformar la Constitució equival a reconèixer que en tot aquest llarg temps la cultura democràtica no ha crescut prou perquè sigui possible renovar el pacte superant els condicionaments d’aquell moment fundacional. I en aquest sentit no avançar és retrocedir. Amb l’agreujant que aquesta evidència es fa patent en un moment crític en la història de les democràcies liberals. Hi ha vents que venen de fora que empenyen les pulsions reaccionàries heretades del passat. Hauríem d’estar parlant d’un nou pacte per donar un impuls democràtic a unes institucions gastades i, en canvi, hem d’aguantar la música ensordidora dels que busquen la confrontació per imposar l’autoritarisme postdemocràtic. Fins on serà capaç de resistir el govern d’esquerres? No és hora d'infantilismes. Compte amb els partidaris del com pitjor, millor.
