03/09/2019

El mite de la unitat

3 min

1. Tsunami. Hi ha vida més enllà de la unitat, que, com tot mite, amaga la realitat. Portem mesos donant voltes i voltes a la unitat del sobiranisme, convertida en valor incontestable que assenyala a qui el posi en dubte. No es donen les condicions perquè sigui possible. L’independentisme és capaç d’unir-se per fer una manifestació (i sortirà massivament al carrer quan el Suprem faci pública la sentència). Però, per molt que, de 'momentum' a tsunami, es busquin fórmules per donar-li èpica, no hi ha un projecte comú que faci realment viable una unitat d’acció continuada. Tothom sap que la via de la confrontació directa amb l’Estat ara mateix no té recorregut. Ho saben els dirigents polítics i ho sap la majoria de la ciutadania. I costa d’entendre que els líders polítics no gosin dir-ho per por de ser desqualificats. La conseqüència és la banalització de la unitat, com a expressió no de la força sinó de la impotència.

Des del triturat espai convergent s’utilitza per capitalitzar la imatge política de Puigdemont i evitar l’explosió definitiva del nacionalisme conservador amb la consegüent pèrdua de poder i posicions. Per això, al mateix temps que es presenta com a capdavanter de la unitat, Torra es nega a donar una resposta electoral a la sentència del Suprem. Tenir Esquerra captiva del mite de la unitat és una manera de neutralitzar-la. Els republicans, per la seva part, no gosen fer un pas endavant i explicar, sense por, que el camí és llarg, que s’està lluny de l’hegemonia ideològica i social que permetria un salt qualitatiu i que queda molta política per fer abans que es donin les condicions per plantejar una ruptura.

2. Singularitat. Aquest ús de la unitat dins del sobiranisme porta al lamentable espectacle d’aquests últims mesos. Tothom s’omple la boca amb la paraula sagrada, però cadascú juga les seves cartes per consolidar o salvar el propi espai enfront del veí. I el resultat és que el descrèdit i la desconfiança creixen. La unitat en un procés d’aquest tipus és possible quan el punt d’arribada és a l’abast i es pensa que les diferències ja es dilucidaran el dia després. Quan l’estratègia ha resultat equivocada perquè s’ha volgut anar més enllà de les forces de què es disposava, cal elaborar els errors i refer els projectes. I aquí immediatament apareixen les discrepàncies. Els interessos es bifurquen. Ni tan sols s’està d’acord amb quin tipus d’aliances es volen trenar. De fet, és el judici del Suprem el que manté viva la ficció de la unitat. Si alguna cosa és àmpliament majoritària a la societat catalana és el rebuig a una sentència que condemni els líders polítics.

Paradoxalment, caldrà esperar que es faci el dol per la sentència del Suprem perquè s’emprengui un nou camí, conforme al poder i la potencialitat de cada força. Del contingut de la sentència (i de les actuacions posteriors, com l’euroordre contra Puigdemont) en dependrà la dimensió de la resposta. Unes eleccions podrien ser un factor clarificador per estructurar l'etapa següent. Qui sap si la darrera oportunitat per a una àmplia majoria independentista. Però es pagarà el temps perdut aquest últim any, amb els partits sobiranistes mirant-se pel retrovisor, i frenant els intents d’ampliar espais i de reactivar l’escena política.

Una de les singularitats del sobiranisme català és la seva enorme diversitat social i ideològica, que fa que dins seu hi hagi conflictes d’interessos i que dona una certa polivalència als seus actors per mirar més enllà de l’espai propi. Això, que als polítics espanyols els costa molt d'entendre –i que els impedeix definir polítiques per a Catalunya–, sembla com si també es volgués ignorar aquí, malgrat que les municipals n’han donat testimoni. Certament, és més fàcil pensar el món en blanc i negre, bons contra dolents, però sovint més inútil.