06/10/2020

Una política per construir realitat

3 min
BRENDAN SMIALOWSKI / AFP

1. Engany. “El polític que transmet engany a força d’enganyar el seu propi cervell es converteix a si mateix en un engany”, deia el filòsof Emilio Lledó en conversa amb Juan Cruz. Si es vol una prova evident d’aquest enunciat: l’espectacle que Donald Trump ha organitzat al voltant del seu contagi del coronavirus. Ja no hi ha marge per a les aparences. És un personatge que comença i acaba en ell mateix, sense cap consideració ni interès pels altres, purs instruments al servei d’un ego desbocat. Viu tan fora de la realitat que fins i tot ofegant-se no és conscient de la seva malaltia. I la converteix en un instrument més de la seva carrera. “No s'ha de tenir por del virus. No deixin que condicioni la seva vida”, diu amb tota impunitat, alhora que es treu la mascareta i porta la seva condició de contagiat a la seu de la presidència, posant en perill desenes de persones. És una irresponsabilitat majúscula i una ofensa als 210.000 morts acreditats als Estats Units i a tots aquells que estan en situació delicada, però ell viu en el seu món. I aquest món és l'exhibició permanent de la negació de tot allò que l’incomoda.

Com a cap de les forces armades, ha decidit ell el moment de deixar l'hospital, i ha posat els metges en una incòmoda situació. Ningú ni a la Casa Blanca ni al Partit Republicà ha sigut capaç de parar els peus a un president desfermat davant del risc de la derrota. “Nosaltres som el poble”, diu un dels seus seguidors. El poble: quan surt aquesta paraula s’encenen els llums d’alarma. La història està plena d’aquestes apropiacions. La part s’apodera del que hauria de ser de tots. Vestits de poble ja han delimitat el terreny: nosaltres (el poble) i els altres (els enemics del poble). En aquest punt està l’Amèrica de Trump. No és estrany que l’escriptor Richard Ford digui que als “Estats Units s'hi respira perill”.

2. Europa. Un perill que ens concerneix a tots, en un moment en què el descrèdit de la política creix sense parar. Semblava que la pandèmia podria permetre recuperar la credibilitat. Es deia que una dels causes de la desconfiança amb els governants era la seva impotència, la incapacitat de mantenir a ratlla els poders globals des dels seus límits nacionals. Però la pandèmia els ha permès una inesperada demostració de poder: tancar països per decret llei. (Si be és cert, cal dir-ho tot, que va parar tothom menys aquests superpoders globals que ens alimenten via digital i que s’han beneficiat de l’aturada de tots els altres.) En tot cas, no ha sigut suficient per recuperar el crèdit, sobretot en aquells països en què les fractures polítiques són tan grans que no hi ha hagut espai per a la treva.

Ni la vida de les persones ha resultat ser raó suficient per mirar d’entendre’s. I a la ciutadania –que és molt diferent del poble– li costa acceptar-ho, per molt que se la vulgui atreure amb apel·lacions patriòtiques com ha fet la inefable Díaz Ayuso amb la proclamació del nacionalisme madrileny, Madrid es España, España es Madrid, que deixa reduïda Espanya a un tros ben petit. Ara que Macron ha posat de moda la paraula separatisme, aquest n’és una formula singular. I és que els deliris d’exclusió generen monstres.

És difícil negar que avui molts polítics no estan a l’altura. És evident que del descrèdit en treuen benefici les pulsions autoritàries, que Trump exhibeix com la seva naturalesa, liquidant les convencions de la democràcia americana. Les democràcies liberals viuen malament el salt d’escala, el procés de globalització. Jürgen Habermas –en una recent assaig sobre els 30 anys de l’Alemanya reunificada, en què els desajustos de la fusió accelerada han fet emergir els pitjors fantasmes del passat– ho té molt clar: més Europa és l'única sortida “en un món que esdevé més autoritari i amb conflictes cada cop més punyents”. ¿És possible fer d’Europa un esfera pública compartida? Si volem salvar la democràcia la política ha d’abandonar la ficció i construir realitat.