L’altre judici: Sixena 2, la bomba que arriba
El 22 de setembre de 1977 un escamot secessionista espiritual amenaça el bisbe de Lleida Ramon Malla. El lloc escollit és el missatge, el tresor, el tot: Sixena. El monestir és l’esperit de l’sta rt-up que hem donat al món (i que avui se’ns nega als propis inventors): la confederació d’estats materialitzada en la corona catalano-aragonesa. Sixena és el cel a la terra de la geografia espiritual de la Franja de Ponent: setze segles pertanyent a la Tarraconense i vuit com a bisbat de Lleida. Les pedres, l’art, tot Sixena és la prova real, científica que l’estat espanyol és una ficció, una mentida. Aquí, aquell dia, un grupuscle de capellans aragonesos (tots formats a Catalunya i del bisbat lleidatà) treuen una navalla infidel. Punxen: volem tornar a crear el vicariat de Montsó. Glups. El bisbe diu que això no és possible. I el miren fixament. I en tots els ulls salten diables. I li diuen amb llengua satànica: “Avui vostè ens nega això. Tingui en compte que les conseqüències d’aquesta negativa poden arribar tan lluny que, en aquests moments, ni vostè ni nosaltres ho podem imaginar”. Paraula del diable, així sia. I a fe de déu que va ser així.
El que no aconsegueix ni l’absolutisme borbònic de bombardes letals de Felip V ni la dictadura de dinamita genocida de Franco ho aconsegueix la democràcia espanyola de noves armes de destrucció massiva: fer esclatar el bisbat de Lleida. Entre el 1995 i el 1998 cauen les bombes atòmiques espirituals a la Franja de Ponent: el nacionalcatolicisme espanyol annexiona les esglésies de la Franja al nou bisbat inventat, a correcuita, de Barbastre-Montsó: 111 parròquies, 65.932 persones, 29 sacerdots, 5 arxiprestats, 3.924,6 quilòmetres quadrats. Bum! Hiroshima mon amour. I l’avís del futur atòmic que li espera a Catalunya: no n’hi ha prou amb el cos, també volem l’ànima. Paraula del diable, així sia.
Després de la pedra arriba l’esperit: la reclamació de les obres d’art. Volem les obres d’art de Sixena i les de les parròquies de la Franja. Ha sigut llarg, però a Sixena ja veuen què ha passat i ara... Atents al 16 de maig: comença el judici a Barbastre per les 111 obres d’art de la Franja que són al Museu de Lleida i que el bisbat de Barbastre reclama. Plana un Sixena 2. Plana una nova il·legalment-legal derrota. Plana el triomf de la mentida versus la veritat. Planen moltes coses. Entre elles, la permanent i genètica gran victòria de l’estat espanyol: la desarticulació de la memòria. Perquè tot feia anys que es maquinava. Com ara.
El 4 de juny de 1995 (pocs mesos abans de llançar les bombes atòmiques espirituals contra la Franja) el nunci del Vaticà a Espanya Mario Tagliaferri (1985-1995) fa una crida a la guerra santa en nom d’un Déu inventat contra Catalunya. I ho fa al cor: a la clausura del Concili Provincial Tarraconense. Pitja el botó vermell i esclata contra “ el resurgimiento de particularismos y también de nacionalismos exacerbados ”. I, esclar, ho fa comparant el nacionalisme català amb els Balcans. Amb la sanguinària guerra de l’ex-Iugoslàvia. Comença l’era de la balcanització. Paraula que (casualment, oi?) pocs anys després fa seva un jove (i tot un estat) que ara ha tornat a la política: José María Aznar. La Croada Nuclear contra Catalunya ja havia començat. Cal destruir-ho tot. La unió espiritual i cultural amb la Franja. Cal crear la mentida: inventar idiomes com el LAPAO. Cal arrasar. És la indústria del diable corrent com la pólvora. ¿Lliguen caps?
L’era dels Balcans, l’Ulster, la Fractura, la Divisió... Per això neix un partit com Ciutadans: només per rebentar el català, és el partit de la fractura. I les criatures: les desinfeccions de Borrell; les mentides de Millo... Milers i milers de bombes, de crims, de mal. Però el més divisor, greu, perillós i malvat és el tuit de l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert. El missatge reclamava que tornés la dignitat a les institucions catalanes. Posava els noms d’Arrimadas, Millo, Girauta, Montserrat. I a sota una notícia que deia que Catalunya augmenta les exportacions de porcs. L’han dut a la forca pública. Li han dit de tot i de totes bandes. ¿Ho sentiu? Sentiu els esgüells? Som tots nosaltres, els porcs de veritat: els que porten a l’escorxador cada dia i ningú diu res. Som nosaltres els que anem morint mentre ens esquarteren, ens rebenten a bombes per acabar amb el nostre cos i esperit.
