La fi de Juncker
TOCAT. La revolució Juncker ha durat poc. La Comissió més política de la història, que havia de recuperar la credibilitat institucional i la confiança de la ciutadania, trontolla. El lideratge d’un dels polítics més veterans de la Unió Europea, capaç d’enfrontar-se a Angela Merkel i d’anunciar (després d’haver format part del sanedrí de l’austeritat) que havia arribat el moment d’una Europa més social, està sota sospita. L’efecte Juncker s’ha esvaït com els impostos d’aquestes 340 multinacionals que van arribar a acords amb Luxemburg per instal·lar-hi les seves seus fiscals -que de vegades eren només una bústia ben normal en un edifici anònim, sense rètol ni gaire activitat-. Com podia el primer ministre (i exresposable de finances) d’un país de 500.000 habitants no estar al corrent d’aquesta enginyeria fiscal?
RESPONSABILITATS. Des del Consell Europeu, format pels caps d’estat i de govern, Juncker ha treballat durant anys per frenar qualsevol intent d’harmonització fiscal a la Unió. Recordo reportatges emesos, fa anys, per la televisió belga en què es veien pensionistes o petits estalviadors flamencs que agafaven el tren cap a Luxemburg amb només un maletí en què portaven els bitllets que ingressarien en alguna entitat bancària del gran ducat. Com a periodista vaig veure més d’un cotxe de gamma alta girar cua a l’autopista A-4, quan la policia excepcionalment instal·lava controls a la frontera entre Bèlgica i Luxemburg. Tothom ho sabia, que aquell país ric i endreçat era un paradís fiscal. I tothom acceptava que, com a cap de govern, Juncker defensés els interessos nacionals -com ho fan cadascun dels vint-i-vuit-. És així com s’ha construït la UE. Però ara li ha arribat l’hora de la responsabilitat política. La mateixa que el va fer dimitir del govern de Luxemburg després de gairebé dues dècades per no haver controlat un escàndol que afectava els serveis secrets del seu país. Juncker no té credibilitat per anunciar una reforma fiscal a nivell europeu perquè seria com posar la guineu a cuidar de les gallines.
DESPOTISME IL·LUSTRAT. Juncker representava el millor i el pitjor d’Europa. Entre tanta grisor comunitària, entre tan polític mediocre incapaç de sortir del guió o de no transpirar arrogància, Juncker sabia vestir les seves intervencions d’ironia, de frases contundents i de bromes o retrets sobre els seus companys de reunió. Els anys, però, l’havien tornat més cínic. Quan en plena crisi de l’euro apareixia de matinada davant una sala de premsa cansada, amb ganes de marxar a casa, i deixava anar algun dels seus acudits -que ja no sabies si eren fruit del bon humor o dels gintònics de la nit- a més d’un tot allò li semblava fora de lloc. Però jo sempre vaig guardar la imatge d’un Juncker intel·ligent. L’únic polític que, després de la caiguda de Lehman Brothers, va ser capaç de dir “Tots sabem el que hem de fer, el que no sabem és com guanyarem les eleccions després de fer-ho”. És l’home que, en plena impotència dels governs per salvar un euro atrapat per l’especulació dels mercats, confessava: “Quan les coses es posen difícils, cal mentir”. Una frase que ara seria massa fàcil treure de context.
Juncker és la memòria dels últims vint anys d’Unió Europea. Coneix el passat de cadascun dels que seuen a taula. Les lluites que han protagonitzat els seus governs. Ha participat en cadascuna de les negociacions a porta tancada amb què s’ha construït aquesta Europa. Ell és símbol d’aquest despotisme il·lustrat que, de vegades, es vesteix amb més elegància que d’altres. Però aquells que van permetre que un polític sota sospita aspirés a la presidència de la Comissió, i aquestes aliances de socialdemòcrates i populars que pretenien blindar-lo a l’Eurocambra, han tocat fons. El final de Juncker ha de significar també el final d’aquesta manera de governar Europa.
