Justícia per al cas Nóos?

Fa uns anys l'empresa on treballava va presentar una denúncia contra una empresa sòcia que no havia actuat correctament i ens havia provocat danys econòmics considerables. Després d'uns mesos d'estira-i-arronsa, l'altra part ens va venir amb una oferta de compensació clarament insuficient. El raonament, però, va ser impecable: "Si no ho accepteu estarem anys i anys als tribunals perquè, a més, d'aquí poc segurament presentarem concurs de creditors i aleshores sí que no cobrareu mai!" Evidentment, vam haver de claudicar.

A Espanya, el pacte forçat entre litigants és massa habitual, ja que l'alternativa és un calvari difícilment suportable. Massa demandants, als quals empara la raó, han de desistir en les seves ànsies per obtenir una sentència justa i veuen els seus drets trepitjats descaradament. La lentitud de la justícia els obliga a pactar a la baixa sense passar pels tribunals.

Ja fa temps vaig decidir que a Espanya no existeix la justícia -una justícia lenta no és justícia-. La nostra democràcia, a causa d'aquesta i d'altres raons, està prostituïda. Procuro tenir pocs tractes amb la judicatura. Compleixo la llei i, sempre que puc, miro que als contractes mercantils en què intervinc s'hi especifiqui que els conflictes es dirimiran davant un òrgan arbitral. I és que la justícia espanyola, tota, està malèvolament magrejada pels polítics. El maltractament a la cúspide és fruit de la politització i de les quotes en els nomenaments. L'estrangulació a la base ve provocada per una insuficiència econòmica premeditada. I per una manca de reformes. Tot plegat s'ha deixat podrir els darrers trenta anys amb una intencionalitat clara: tenir una justícia incapacitada. Que permeti la impunitat, si mai arriba el cas -tots ho podem comprovar ara en veure com els jutges han de lluitar penosament per poder resoldre els casos de corrupció.

La malícia política en aquest domini es mostra especialment perversa. Davant de moltes sentències que l'opinió pública no comprèn, els polítics posen en pràctica una de les seves habilitats: ubicar-se al costat del populisme i desviar l'atenció de tal manera que ningú mai arribi a pensar que ells en tenen la responsabilitat final. Però, al capdavall, són els polítics els que fan les lleis. Són els polítics els que disposen del pressupost que podria treure el sistema judicial espanyol de la postració en què es troba. Són els poders polítics els que poden renovar i oxigenar la carrera judicial, si convé.

Normalment, es deixa que les invectives per passiva recaiguin sobre uns jutges mal pagats que, normalment, intenten aplicar les lleis de la millor manera possible -el nostre sistema, a diferència de l'anglosaxó, no permet gaires interpretacions del jutge-. I dic per passiva perquè és habitual que els polítics deixin que el periodisme superficial i les populistes tertúlies facin la feina bruta: acusar els jutges immediatament després d'haver-los classificat en dues subespècies, progressistes i conservadors. Sense anar més lluny, tenim les lamentables reaccions -la darrera la setmana passada- arran de la sentència del Tribunal de Luxemburg que va anul·lar la doctrina Parot. Aquell tribunal ha dit que, aplicant la llei espanyola -la que el mateix Parlament espanyol ha elaborat-, hi ha una sèrie de terroristes que han de sortir al carrer. Ningú, però, ha posat el dit a la nafra: tenim una classe política que, a més d'eludir responsabilitats, es vol fer la progre i no s'atreveix a consensuar unes lleis que incloguin, per exemple, la cadena perpètua per a determinats actes violents -com succeeix en altres països europeus perfectament democràtics.

Per acabar-ho d'amanir, salta als mitjans de comunicació el cap de la Casa del Rei i reclama que la justícia actuï diligentment amb el cas Nóos, ja que l'allargament del procés provoca un gran sofriment a la família reial. Veritablement, els que porten la política de comunicació de la Casa del Rei s'ho haurien de fer mirar. Què estan demanant? ¿Un tracte de favor? Perquè, senyors meus, la justícia espanyola funciona amb aquests estàndards. I milions de contribuents els hem de patir cada dia. I en situacions més precàries encara. I molts ens preguntem per la pobra influència que ha projectat el rei durant aquests trenta anys perquè la justícia espanyola deixés de ser aquest desastre que és. Amb una justícia com cal "el sofriment provocat pel cas Nóos" ja hauria acabat. Definitivament, el senyor Spottorno hauria pogut escollir una manera més subtil de demostrar que viu absolutament desconnectat de la realitat.