30/12/2020

31/12: La fi del joc

1 min

A l’hora d’acomiadar aquest dramàtic 2020, em venen al cap uns dels versos més coneguts de Jaime Gil de Biedma: “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde...”. Diria que aquest any ens hem adonat col·lectivament que la vida iba en serio. No tan sols la societat catalana, la major part de les societats occidentals. Havíem viscut uns anys en què tot podia semblar un joc i la frivolitat era una virtut. La crisi econòmica anterior ho va esquerdar, però aquest any el joc s’ha acabat. La pandèmia ens ha enfrontat amb les nostres febleses i les nostres limitacions. Però no ha estat tan sols la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques. És la sensació que això té a veure d’una manera o altra amb la crisi climàtica. És la sensació també que el pensament autoritari, la limitació de la llibertat, la repressió de la dissidència van guanyant terreny en el món. I a casa nostra, la resposta a la festa de l’independentisme ha estat una repressió cada vegada més dolorosa, perquè acumula més temps i més persones. Per al nostre món, el joc s’ha acabat, tot i que encara hi ha qui té només ganes de jugar. La vida s’ha tornat seriosa, greu. Però meravellosa, tot i així. I potser, per assetjada, encara més meravellosa.