Antoni López Curcó: "L’acumulador d’història"
Sant Esteve / SesroviresUn gramòfon alemany dels anys 30 que Hitler regalava als seus oficials perquè l’utilitzessin a les festes que organitzaven. Una acció participativa dels Ferrocarrils Catalans datada del 1919 on es veu un dibuix del Cremallera de Montserrat amb catenària, quan encara faltaven uns anys perquè aquest sistema de transmissió elèctrica comencés a utilitzar-se. Un periscopi de la Primera Guerra Mundial que servia per veure els passos de l’enemic des de les trinxeres. Una planxa de ferro amb una creu gammada que els nazis van importar des d’una fàbrica d’Eibar. Un estrany instrument que servia per depilar a base de descàrregues elèctriques i que més aviat sembla un estri de tortura. Una ampolla de Trinaranjus tapada amb un petit recipient on hi havia l’essència de taronja que calia barrejar amb l’aigua carbonatada.
“Estic disfrutant!”, em diu l’Antoni un parell de vegades mentre em va ensenyant els seus tresors. Que aquesta mostra de gaudi serveixi, doncs, per resumir les essències del que suposa per a ell la seva gran passió: el col·leccionisme d’antiguitats. Li agrada acumular objectes antics que nodreixin les seves 35 col·leccions diferents, però ni de bon tros es conforma amb això. El valor de la seva afició és entendre cada objecte, ser capaç d’explicar-lo, d’emmarcar-ne la procedència, el moment de fabricació i la utilitat. Amb una paraula, la seva història. Perquè la Història, així amb majúscula, és el que hi ha darrere les aproximadament dotze mil peces que formen la col·lecció de l’Antoni. Sentir-lo parlar, descriure tot el que ha anat adquirint amb paciència i tenacitat, és perfectament equivalent a una i mil lliçons d’història.
És empresari -comanda una empresa de distribució de material d’oficina a l’engròs i al detall- però té ànima d’historiador, d’arreplegador de porcions de coneixement acumulades en andròmines de tota mena. Com a qualsevol col·leccionista, li agrada posseir l’objecte físic, però no concep aquesta possessió sense l’ànim d’entendre què hi ha al darrere i la voluntat enèrgica d’explicar-ho i de transmetre aquest devessall de pensament a tothom que vulgui conèixer-lo. M’explica que ja de petit va experimentar el goig del col·leccionista neòfit. Amb els clàssics cromos que regalaven amb la xocolata i les joguines de llauna que l’àvia li portava després de vendre a un herbolari de Barcelona les herbes medicinals collides al camp, a Can Bros -al costat d’on avui hi ha la Seat-, la colònia de Martorell, avui abandonada, on vivia i anava a l’escola. La passió acumuladora se li va quedar enganxada com a qui se li incrusta un criteri heretat, una manera de mirar i d’entendre el món. No recorda cap moment de la seva vida en què l’afició li hagi minvat. Entre la feina i la família -té dos fills- sempre ha trobat el moment oportú per escapar-se a una fira, a visitar un brocanter o a espigolar una muntanya de suposat material d’enderroc. I va ser fa uns quinze anys que es va decidir a posar ordre a la seva impressionant col·lecció.
Un fonògraf d’Edison del 1877
Hi ha de tot: ràdios, gramòfons, projectors, telèfons, llanternes, molinets de cafè, bàscules, rellotges, màquines d’escriure i de cosir, encenedors, joguines i tota mena d’estris i eines d’oficis: pastor, pagès, fuster, joier, lampista, barber... Entre tantes capses i prestatgeries sap on és cada cosa i em va ensenyant algunes peces de les quals està especialment orgullós: un fonògraf original d’Edison del 1877, una joia absoluta de la qual es conserven poquíssims exemplars al món, quatre llums d’oli de ceràmica fabricats abans de Crist, dues càmeres de fotos del segle XIX, una nina de drap precolombina de valor incalculable, un escalfador de tovalloles que els barbers utilitzaven per obrir els porus de la pell dels seus clients, una eina per fer les hòsties recuperada d’un vell convent de monges de Banyoles i moltes ràdios, moltíssimes, entre quatre-centes i cinc-centes ràdios que habiten a tots els racons de casa seva, a Sant Esteve Sesrovires. Anem també al concessionari de la Peugeot del poble, on té exposada una de les seves màximes joies: un prototip de Peugeot del 1923 que ben bé podria ser una peça única. Li brillen els ulls quan me l’ensenya.
També quan em parla d’una joguina especial, un trenet de llauna que li va regalar la seva àvia. Segurament és l’objecte que fa més anys que posseeix i salta a la vista que és especial, el paradigma d’una vocació vital que no s’acaba mai i que li ha servit de teràpia quan la salut li ha donat algun disgust, i d’obligació festiva per encarar amb optimisme els tombs de la vida. La seva il·lusió és que la seva ingent col·lecció pogués estar exposada en un museu i difondre així el coneixement que s’hi acumula. De fet, l’Ajuntament de Sant Esteve s’hi va comprometre i el ple municipal va aprovar el projecte, però en canviar de color polític fa un any les prioritats van variar i el projecte ha quedat encallat. Ara l’Antoni està obert a noves propostes sempre en benefici de qui vulgui valorar i gaudir de la Història. Sí, així, amb majúscula.
