14/03/2020

Laia Aguilar: “Som una generació que ho va tenir tot”

7 min

BarcelonaLa nit del 6 de gener, Laia Aguilar Sariol (Barcelona, 1976) va sentir el seu nom, va aixecar-se de la taula on sopava, va travessar un saló de l’Hotel Palace de Barcelona i es va enfilar a l’escenari on l’havien cridat per atorgar-li el premi Josep Pla de narrativa per la novel·la Pluja d’Estels (Destino, 2020). Somrient i dominant els nervis d’una glòria que li havien anticipat però que havia hagut de mantenir en secret, va dirigir als convidats un discurs de memòria que li va sortir tan rodó que va acabar amb un llarg aplaudiment. La guanyadora del Pla havia començat el seu regnat trepitjant fort. Ara li toca fer-ho a la novel·la, escrita amb economia de llenguatge i ritme de sèrie televisiva i que protagonitzen un grup de quaranta-i-pocs en què sortim retratats tots nosaltres i totes les nostres debilitats. Laia Aguilar és llicenciada en comunicació audiovisual, havia guanyat el Carlemany, de literatura juvenil, ha sigut guionista de moltes de les sèries que segur que heu vist i és col·laboradora del Criatures.

Publicar un llibre és com un part.

Sí, la criatura ja ha vingut al món, però ara li has de donar el pit i l’has d’acompanyar en les primeres passes.

S’assembla molt a la mare?

Aquesta pregunta és difícil. No ho sé. Aquesta novel·la té a veure amb l’amor, l’amistat, la mort, que són temes que han sacsejat la meva vida personal. Hi he posat tot el cor a l’hora d’escriure-la. I també parla molt del tema professional. Els protagonistes són un grup d’amics que es coneixen d’haver estudiat junts la carrera d’audiovisuals, que és la carrera que jo vaig estudiar fa més de vint anys, i tots han tingut també crisis laborals importants, no només de falta de feina sinó de preguntar-se què vull ser a la vida, si he acomplert les expectatives que tenia o no.

La nit del Pla, a la taula de convidats que vam compartir, ens vas explicar que també anava de “la tirania de la felicitat”.

Aquests cinc amics es reuneixen en una casa de Portlligat per passar un cap de setmana i hi ha un fet tràgic que els està afectant a tots. És un fet dolorós, hi ha un personatge absent, els protagonistes no saben com encaixar aquesta pèrdua, i això és el que m’interessava tocar: que a tu, a mi, a la gent, ens costa fer front a la malaltia, l’envelliment o la mort. Ens costa fer front al dolor. Vivim immersos en el que es podria dir la tirania de la felicitat, la necessitat de voler-nos mostrar feliços a totes hores.

Expressat a Facebook o a Instagram.

Les xarxes són un exemple d’hipocresia i superficialitat màxima. Reconec que els tinc força mania a les xarxes socials, perquè han portat a l’extrem la nostra necessitat de mostrar les vint-i-quatre hores del dia què bé que ens va la vida i l’últim èxit professional que hem tingut. ¿Però què passa quan estem més tristos o passem per un mal moment? ¿Ho podem expressar? A mi m’ha passat de viure algun moment complicat a la meva vida en què, de cop i volta, he captat molts silencis al meu voltant. I possiblement de gent que m’estimava molt però que no sabien com ajudar-me. I a mi em deu haver passat el mateix amb gent que m’estimo. No estem preparats per preguntar “Com estàs?” i que ens contestin “Malament”, “Fatal” o “Trista”. Els meus personatges fan veure que un fet dolorós no els afecta i que la vida pot continuar, que aniran a navegar, riuran, comentaran velles anècdotes de joventut i que no haurà passat res.

S’assembla una mica als anuncis d’Estrella de l’estiu.

Totalment. És que fa molt de mal, aquest anunci, perquè és la felicitat en estat pur. I cal aprendre que la felicitat no és un estat permanent. Més aviat al contrari, els moments més divertits acostumen a ser l’excepció.

I als quaranta-i-tants ja ets conscient que segons de què hagis omplert la teva biografia, portes una motxilla que comença a pesar bastant.

Quan estudiava la carrera d’audiovisuals, tots volíem ser directors de cinema. Als vint anys és fabulós que pensis que et menjaràs el món. De fet, és l’època en què has de pensar-ho. Però als quaranta anys fas una certa revisió de la teva vida i et preguntes on han anat a parar tots aquells somnis. I, esclar, sovint la realitat s’ha quedat per sota de les expectatives. També és veritat que se’n generen de noves. Aquesta també és una idea que apareix a la novel·la: sempre pot néixer una nova il·lusió.

Quin paper ha jugat la vostra generació?

És complicat, perquè estem en territori de ningú. Venim del món analògic i estem aprenent a viure en el digital. També som una generació que ho va tenir tot: vam néixer en plena democràcia, somiàvem que ens seria molt fàcil fer grans feines, però ens va tocar viure de ple la crisi econòmica als trenta-dos, trenta-tres anys, de manera que la crisi laboral ens va petar en un moment vital en què encara érem molt joves però no prou joves com per agafar un avió i anar-nos-en a treballar a qualsevol altre lloc. En el sector audiovisual, molts guionistes estàvem sense feina perquè teníem TV3 i poca cosa més, i s’estava fent molt poca producció. Madrid no ho va patir tant. L’última sèrie que vaig fer per a una productora de Madrid em va permetre comprovar que sembla que no hi hagi passat la crisi.

Als teus personatges també els pesa la motxilla biogràfica a causa dels materials amb què l’han omplert.

Hi ha el que viu atrapat en una història d’amor que no ha pogut superar i que intenta substituir ràpidament per una altra novieta jove, un altre personatge que té por de fer-se gran i de lligar-se emocionalment amb algú, un altre personatge arrossega una crisi de parella galopant, ha adoptat una nena petita i res ha funcionat com ella s’esperava.

Quin t’estimes més?

El més fracassat, el que professionalment no ha tirat endavant i li costa molt fer-se gran, és un desastre amb les parelles, canvia de pis sovint, però en canvi és el més valent, perquè a la vida, els que es poden mostrar més vulnerables sovint són sovint els més valents. I al revés, els que es mostren constantment tan forts i tan prepotents són els més febles. Costa molt, avui dia, reconèixer un fracàs. Això demostra valentia.

És que això no et dona likes.

A mi m’ha costat anys entendre-ho. He trigat anys a detectar que les persones que es mostraven més fortes i prepotents en el fons eren profundament dèbils. Ara començo a entendre-ho. Per això hi ha un personatge que té la necessitat de trepitjar els altres, de mostrar els seus èxits, de ser el millor, etc. En el fons, és molta inseguretat i molta vulnerabilitat. Jo crec que aquesta novel·la, al final, és un a la vulnerabilitat, que no està de moda, però que a mi m’interessa molt.

Hi ha un munt de coses que s’entenen amb els anys. Tot i les arrugues i les visites cada cop més freqüents al metge, fer-se gran és una sort.

I tant. Cada any que passa em sento millor amb mi mateixa i amb el meu entorn immediat, em sento més contenta i capaç de poder expressar el que vull expressar. I arribar al punt aquest en què et sigui bastant igual el que dius ha de ser collonut.

Has fet que el lector senti la veu del monòleg interior dels teus personatges. Què creus que diu el monòleg interior d’aquesta societat?

La societat està bastant malalta de reconeixement i de certa superficialitat. I té por de morir-se, que en aquesta novel·la apareix com a concepte de fons. Per això també apareix la qüestió de l’eutanàsia. No és tan senzill dir: “Sí, t’ajudem”. Si ens passés a qualsevol de nosaltres, ens faria parar bojos. Jo el que volia era que el lector se situés dins d’aquest grup d’amics i es preguntés: “Si això em passés a mi, com reaccionaria jo?”

Per què vas estudiar comunicació audiovisual?

Vaig començar periodisme i, de cop, em vaig adonar que m’interessava molt més escriure ficció. I diràs: “Per evadir-te de la realitat?” Doncs no, per explicar la realitat, perquè la ficció em serveix molt per parlar de la realitat, precisament. No crec en la ficció només com a evasió.

Per això David Simon va crear The wire, perquè una sèrie li permetia escriure millor i amb més extensió sobre la corrupció policial i social a Baltimore que mil articles al diari local. Però què se n’emporta, el guionista, de l’èxit, de la popularitat d’una sèrie?

El guionista se n’emporta molt poca cosa. Encara és una professió molt invisibilitzada. Costa molt que se li doni la importància que té, jo crec. I en cinema encara és més exagerat. En el món de la televisió, el guionista té, cada cop més, un paper important. De fet, cada vegada més, molts dels guionistes i creadors són els showrunners, que vol dir les persones que s’ocupen de coordinar els diferents departaments de producció, guió, direcció, etc.

Quan feu una sèrie voleu escandalitzar, sorprendre o superar la realitat?

Tinc la sensació que les sèries sempre anem per darrere de la societat, i hauria de ser al revés. Sovint la ficció intenta aproximar-se al que socialment s’està produint i es cau en sèries sobre temes que estan de moda. I sovint et trobes amb actors que milloren alguns papers. Hi ha poquíssim contacte entre l’equip de guió i els actors, a les sèries on he treballat, i si cadascú fa la seva interpretació personal... Però està muntat així.

¿El gran consum de sèries està formatejant el cervell del receptor i del lector, com sovint diem?

És possible. I la culpa no només la tenen les sèries o el cinema, sinó també les xarxes socials. La immediatesa constant i que tot hagi de passar tan ràpid fa que avui dia hagis d’entrar a la primera escena en un conflicte directe i sense perdre pistonada, i cada escena t’ha de portar a la següent, i això sempre està present en la feina del guionista.

Guionista o guionistes, perquè es treballa en equip.

Sovint em pregunten què prefereixo, si escriure en equip o fer una novel·la jo sola. I em costa dir-ho. Ara mateix potser fer literatura. Tot i que quan vaig començar a escriure literatura em vaig haver de preguntar: “Què vull explicar?”, “Què em surt de dins, a mi, explicar?” Perquè fins aleshores sempre havia estat treballant en equips, sobre una idea d’una productora que volia fer una sèrie. O fins i tot vam vendre alguna idea nostra, com ara la sèrie Infidels, que la vam crear l’Eva Baeza, la Núria Parera, el Javier Olivares i jo i la vam vendre a TV3. Però aquest “A tu, Laia, què et surt de les entranyes, quina història et ve de gust explicar?”, aquesta pregunta aparentment tan senzilla, resulta que no me l’havia fet mai.

Doncs ja te la faré jo: què vols explicar a partir d’ara?

Temes que em remoguin per dins, perquè si no, no hi posaré l’ànima.