'Last of the famous international playboys'
El president de la République, François Hollande, va comparèixer ahir davant la premsa, com té costum de fer cada cert temps, i va aprofitar l'avinentesa per explicar les seves properes mesures econòmiques i per fer una apel·lació a "la responsabilitat" de tothom per tal de sortir de la crisi. Només de sentir la paraula responsabilitat en boca de qui s'ha revelat com el Gran Don Giovanni de l'any (i això que només en portem quinze dies), la sala es va omplir de somriures suspicaços.
I és que ningú va acudir a la roda de premsa d'Hollande per saber quines són les seves idees sobre economia, que és una disciplina de la qual fa uns anys que parlem tots, malgrat que continuem sense saber-ne res. La mena de preguntes que rondaven pel cap del personal era quina mena d'intimitats han compartit Ségolène Royal, Valérie Trierweiler i l'actriu Julie Gayet (de qui fa dos dies no sabíem res, però que s'ha guanyat l'estrellat instantani) amb François Hollande, que semblava una cosa i ha resultat ser la mateixa. Com compagina la seva alta tasca política amb aquest frenesí digne de Casanova? I, sobretot, la incògnita que corroeix en aquests moments la població masculina heterosexual de la decadent Europa: com s'ho fa un paio tan ostensiblement lleig per emportar-se aitals senyores? Era això, l'eròtica del poder? I si és així, com és que aquest mecanisme sembla que només funciona al Palau de l'Elisi i al Despatx Oval de Washington, i no tant a la plaça Sant Jaume de Barcelona? (pregunta sobiranista). Què passa, que els dirigents catalans tenen menys sex appeal que d'altres líders internacionals? També en això ens han de fer de menys? És notori que el que passa és que ens tenen mania.
Sigui com vulgui, Hollande es va espolsar ahir aquesta mena de qüestions amb un "avui no toca" de durada relativament curta: abans de l'11 de febrer, data de la seva propera entrevista amb Barack Obama, es va comprometre a donar explicacions públiques a propòsit dels seus neguits púbics. (Fa temps que Obama es troba en un punt francament baix de la seva popularitat entre els americans, però fa tota la impressió que, amb visites com la de Rajoy o la d'Hollande, l'home encara es diverteix força.)
El cas d'Hollande, en definitiva, recorda una de les escasses agudeses que va tenir el seu predecessor en el càrrec, el també frenètic (si més no, de cintura en avall) Nicolas Sarkozy. Preguntat en el seu dia com era que ell, que era tan de dretes, s'entenia tan bé amb líders d'esquerres com Tony Blair, Romano Prodi o Zapatero, el petit Napoleó va respondre: "Molt senzill, perquè ells tampoc no són d'esquerres". A Hollande li passa una mica el mateix: més enllà d'haver enviat a l'atur una colla de xofers de cotxes oficials, encara molts ens estem preguntant què és el que el fa un líder progressista i regeneracionista, tret del fet que una certa premsa, i ell mateix, ho vagi dient a tort i a dret. Potser que li ho preguntem a les seves parelles i exparelles, a veure si ens ho aclareixen.
