La legislatura, tracta d’arrencar-la, Carles

Barcelona“Bonjour tristesse ”. A mig matí comença el primer ple de la nova legislatura. Sense Govern i amb quatre diputats absents: dos a la presó i dos a l’exili. Sànchez delega el vot en Turull i Junqueras en Marta Rovira. Puigdemont i Comín no hi són ni han delegat. Dels escons sobiranistes arriba l’aire convalescent de la pallissa de l’Estat, més que no pas la seguretat de qui té la majoria. Just abans d’entrar ses senyories, a RAC1 llegeixen una carta de Jordi Cuixart des de Soto del Real: “Recupereu la senyera i l’1 d’octubre, no exigiu renúncies ni accepteu xantatges barroers”. I expliqueu-vos bé, d’una vegada.

Catalunya viu en democràcia vigilada. És un escàndol. La fiscalia controla les paraules del debat del Parlament. I Ciutadans afina el president. El partit taronja és com aquell equip de bàsquet que fa faltes per parar el rellotge, amb la diferència que ho fa tot just començar el partit: no fa ni dos minuts que ha començat el ple i Carrizosa ja s’encara amb Torrent per dir-li que“ ya estamos rebasando los límites ”.

Volen posar a prova Torrent, convertir-lo en la rèplica del pim-pam-pum a què van voler reduir Forcadell. Arrimadas dirà allò de “Torrent és Forcadell 2.0”, però la cadència montserratina de Torrent ajuda a rebaixar el to. El president despatxa les ganes de bronca dels nacionalistes amb coneixement reglamentari. I sota aquest to pacient, el ple començarà i acabarà.

Domènech demana un nou començament, amb tocs kumbaià: “No som lliures si els nostres germans [espanyols] no són lliures”. I tant ell com Iceta burxen en la ferida: “Van exagerar”, “No van dir la veritat”, “Engany”, “No va passar res del que havien explicat”, i compte amb “candidatures inadequades per procediments judicials oberts”. Iceta comença proclamant el seu respecte per tothom, però a continuació parla de “presidents de fireta”. Quim Torra li demanarà que faci com Raimon Obiols i Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, i demani la llibertat dels presos.

Quim Torra parla des del dolor: “Exili i presó”, “Metròpolis i colònies” i la pregunta: “Què li passa a l’estat espanyol amb els presidents de Catalunya? És normal això?” Però no diu res del futur. No era dia per a la il·lusió sinó per salvar els mobles del president que no serà.

A Arrimadas li toca, per primera vegada, parlar en nom del grup més votat. En els populismes, la indignació és el missatge, sempre. Per això, Arrimadas treu la plantilla que serveix igual per anar a la tele que per al faristol del Parlament. Aquest és el resultat final: “No s’ho creuen ni vostès” (2), “Sr. Torrent, és la Sra. Forcadell 2.0” (2), “Estan mentint als seus votants (2), “El Procés és el seu modus vivendi ” (3), “Trencant famílies” (2), “Viuen en una ficció” (6), “Matrix” (2) i “Llei electoral injusta (2). Albiol, més pla, dirà que “part de la població viu instal·lada en l’autoengany permanent”.

Marta Rovira no ho pot dir més clar: “Hem de recuperar les institucions”, “Hem de recuperar la Generalitat per avançar”, mentre Carles Riera adverteix a Domènech: “Ens llançarem contra el mur, tantes vegades com calgui”. Avui, es veu que no calia. (I s’entén).

El sobiranisme ha fet la feina dins d’un ordre, dins de l’ordre constitucional, concretament. El rellotge de la investidura encara no corre. Tornarem a sentir esgarips d’indignació de l’oposició mentre el sobiranisme projecta el futur d’una vegada i recupera l’aplom.