L'escàndol de l'AVE i el suport d'Obama a Grècia: editorial d'Antoni Bassas
Una de les obsessions dels periodistes de l’ARA és oferir als lectors les dades i els contextos que calen per interpretar les dades correctament. La portada d’avui n’és un exemple: “Més AVE, menys corredor mediterrani”: el 2015 es faran 1.000 km més d’alta velocitat a Espanya, mentre el corredor continua acumulant retards. No es perdin la informació.
El corredor mediterrani és aquesta línia de tren de mercaderies que començaria a Algesires i que acabaria a Estocolm d’aquí a 15 anys. A Catalunya li interessa aquesta línia: sí, no cal dir-ho. Per la seva indústria exportadora, per treure contenidors del port de Barcelona i portar-los ràpidament al centre d’Europa. Li interessa a Espanya aquest corredor? Vostès mateixos: al Mediterrani espanyol hi viu el 45% de la població, s’hi crea el 50% del PIB, la meitat de la producció agrícola. Però el govern del PP continua obsessionat a connectar Madrid amb totes les capitals de província, en una rèplica dels mapes de l’Espanya radial del segle XIX. És una política malalta, malalta de centralisme i megalomania. Mirin, a Washington, quan un ambaixador espanyol volia explicar-los la marca Espanya els deia que Espanya era el segon país del món després de la Xina amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat. I és veritat. El problema és per què els volen, tants trens, si Espanya transporta 24 milions de passatgers l’any? França en transporta 120 i el Japó, 300 milions. Els trens van buits, cal maquillar els preus, Portugal ha renunciat a fer l’AVE Lisboa-Madrid, diu que no té sentit econòmic. I el corredor mediterrani va acumulant retards. Per què? Doncs perquè no passa per Madrid i connecta un territori que produeix la meitat de la riquesa de l’Estat. I encara tenen la barra d’anar dient que Espanya és un dels estats més descentralitzats del món. Són capaços de prendre decisions que perjudiquen els seus interessos si poden afavorir la seva ideologia.
A Europa ja fa temps que estem sota l’impacte de doloroses decisions de política econòmica i el món cada vegada s’explica menys la insistència alemanya amb l’austeritat. Sobretot als Estats Units, on van respondre a la crisi amb estímuls econòmics i gairebé ja han absorbit tot l’atur que es va crear, que va ser el doble. És veritat que el mercat de treball allà està menys protegit que aquí, que l’economia és molt més dinàmica, creativa i desperta, però van tenir clar que o els americans tornaven a tenir diners a la butxaca o l’economia no remuntaria. I, notícia, Obama ha donat un cop de mà, no ho dirien mai, al nou govern de Grècia, a l’esquerra radical de Syriza. Va ser durant una entrevista a la CNN amb un dels analistes mundials més prestigiosos, Fared Zaakaria, que li va preguntar això:
–El nou primer ministre de Grècia diu que l'austeritat no ha funcionat. Hi està d'acord?
–Crec que el que és cert és que no pots continuar exprimint països que estan enmig d'una depressió. En algun moment hi ha d'haver una estratègia de creixement que els permeti pagar els deutes per eliminar alguns dels seus dèficits.
–No hi ha dubte que l'economia grega necessitava una reforma. És sabut que el sistema de recaptació grec era terrible.
–Però és molt difícil iniciar aquests canvis si la qualitat de vida dels ciutadans està baixant un 25%. Després d'un temps, ni el sistema polític ni la societat ho pot aguantar.
No es pot seguir esprement un país enfonsat, diu Obama. En el cop de mà de la Casa Blanca a Atenes hi ha interessos econòmics: Europa és el primer client dels Estats Units. Si els europeus no comprem, els americans perden moltes vendes. Hi ha interessos financers: pel bé dels mercats ningú vol provar vejam què passaria si Grècia surt de l’euro. I fins i tot poden haver-hi interessos estratègics de seguretat: el nou govern grec va condemnar la intervenció russa a Ucraïna. Però per damunt de tot hi ha sentit comú: quin sentint té tenir uns comptes impecables si la gent passa gana?
