14/06/2020

Lil·liputencs

3 min
La font de la Blancaneu, a la plaça de Gal·la Placídia, va ser inaugurada l’any 1947.

La font de ls Blancaneu va ser inaugurada l’any 1947 a la plaça de Gal·la Placídia, obra de Josep Maria Benedicto. El que sempre m’ha intrigat d’aquest monument és que no hi surtin per enlloc els famosos set nans que l’acompanyaven. Potser en aquells anys ja no es volia veure la figura d’aquelles persones de minses proporciones, que d’antuvi havien gaudit d’un gran èxit a les corts de reis i princeses, com a objectes de luxe dedicats a distreure els seus amos.

Quan es va perdre aquell costum, els nans van esdevenir atraccions per a circs i mostres de fenòmens. A Barcelona la primera notícia data del 1798, quan una parella de lapons van actuar a la famosa Fonda de l’Escut de França, al carrer de Nou de Sant Francesc. Feien 96 centímetres d’alçada i ballaven danses fineses, mentre ella tocava el tambor. La següent informació apareix el 1857, quan arriben procedents de Marsella els Prínceps Xinesos, una parella de germans orientals, ell de 72 centímetres i ella de 55, a qui la premsa comparava amb dues figuretes per adornar la llar.

A La Vanguardia, el 1883, explicaven el cas d’un pobre infant venut per la seva família a una fira de monstres, que no sols tenia un problema d’alçada, sinó serioses deformitats físiques. Per atraure més espectadors el van disfressar de domador i sortia amb un grup de gats, als quals ensinistrava com si fossin feres. El cas és que el pobre nan i els seus animals no tenien gaire bona relació, i un dia aquells gats el van atacar durant la funció, se li van menjar parcialment la cara i li van causar la mort davant dels seus espectadors. Aquell mateix any moria un dels lil·liputencs més conegut de la història, el nord-americà General Tom Thumb, que va ser rebut per la reialesa europea i va formar part d’una elit de nans molt famosos en el seu temps, com els Germans Colibrí, el General Mite, la Reina Meib o la viuda de Thumb, que es va tornar a casar amb un altre famós del moment, el comte italià de mínima estatura Primo Magri, que la va ennoblir.

A Barcelona, l’any 1884 va començar la moda dels espectacles amb lil·liputencs, com l’humorista Miguel, que actuava al Circ Eqüestre Barceloní de la plaça Catalunya, o el nan Auguste, que el va substituir. Poc després arribarien els Nuvis Lil·liputencs, de 71 centímetres, que escenificaven el seu casament en una barraca de la mateixa plaça Catalunya. A la Gran Via, l’any 1888 es va inaugurar el Circ Lil·liputenc, on tots els artistes eren nans, amb la Princesa Didal i el Príncep Colibrí. Allò va desfermar una allau de números similars, com El Lil·liputenc Ballarí al Teatre Eldorado, els Petits Bengalís al Circ Eqüestre, els Lil·liputencs Bañera a la Sala Balmes, els 15 Lil·liputencs, que el 1909 van estrenar al Gran Teatre Soriano, o la Companyia Lírica Lil·liputenca de Roma al Teatre Español.

L’any 1914, mentre esclatava la Primera Guerra Mundial, al Teatro Cómico de Barcelona triomfaven els 22 Lil·liputencs, o la Companyia Albertini Gregory al Circ Eqüestre. El 1917, al Turó Park van arribar a obrir el Village Liliputiense, un poble en miniatura habitat per nans, que incloïa un Teatre de Lil·liput. I durant els anys vint, sales com el Teatre Nou amb Els Guàrdies Lil·liputencs, Eldorado amb els Lil·liputencs Russos i l’Olympia amb la Troupe Lil·liputenca Theilos, van conèixer un gran èxit. Encara el 1934 va actuar el Ginleyd Circus Liliput al Teatre Novedades, una de les darreres vegades que es va veure un espectacle de nans a casa nostra. Des de llavors, aquesta mena d’exhibicions van perdre el favor del públic. I el pensament políticament correcte ha fet desaparèixer els nans fins i tot dels monuments.