Les lliçons de Filmin per a l’audiovisual català

Sentir simpatia per Filmin és fàcil. Representa l’empresa local nedant en un mar de taurons multinacionals. I per bé que les xifres de consum no tenen res a veure amb les de Netflix, aquesta plataforma en streaming ha demostrat tenir molt de nas per surar en un entorn hostil i fer-se un nom, ni que sigui en el cercle més cinèfil. La seva manera de fer marca un cert camí per a aquelles iniciatives que l’audiovisual català vulgui posar en marxa a la xarxa, sigui de la mà de TV3 -si és que mai recupera la capacitat d’iniciativa en aquest camp- o de les productores.

El primer que cal aplaudir és la rapidesa de reacció. Quan feia ben pocs dies del confinament, el servei ja tenia una llista de pel·lícules ideals per veure en aquestes circumstàncies. De fet, dos dies abans que s’enviés tothom a casa ells ja estaven pensant en el Canal Cuarantena. És l’agilitat del bon programador. Aquells títols que perduts en els budells del catàleg estarien condemnats a la irrellevància, agrupats i ben venuts poden tenir una segona, tercera o quarta vida. De 27 treballadors, 17 fan feina al departament editorial.

Un altre exemple: quan va morir Kirk Douglas, no havien passat 24 hores i el servei reaccionava amb un especial molt ben travat. És fonamental tenir algoritmes humans: aquells experts capaços de recontextualitzar el teu fons per treure’n el màxim suc. Convé dir-ho, un cop més, tota la comèdia jove de TV3 hauria de tenir un racó, una marca, un relat. Per sort, aquesta setmana sembla que comencen a arrenglerar-se els astres en aquest sentit.

Després, hi ha l’olfacte. Per les característiques del servei, Filmin no pot comprar car. Però això no li ha impedit tenir tres títols - Pure, El colapso o The virtues - que han aconseguit fer-se un lloc en els rànquings de sèries més aplaudides per la crítica, en els últims temps, al costat de produccions molt més ambicioses. També han sabut rescatar Halt and catch fire, que ha generat un culte de seguidors, en uns moments en què no era a cap plataforma. És el principi del judo: aprofitar la inèrcia de l’altre -en aquest cas, la promoció que va fer-ne Movistar+ en el seu moment- i projectar-la en benefici propi.

Podria parlar també de la naturalitat amb què han integrat el català a la plataforma, des de la interfície als subtítols, o de com s’arrapen al circuit de festivals, ara que intuïm que molts d’aquests certàmens s’hauran de celebrar des dels menjadors de les respectives llars.

Si no tens la força que donen unes butxaques plenes, has de tenir l’enginy esmolat i agilitat. Però temo que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -que és qui té la missió de ser motor del sector- tingui les articulacions rovellades. Hi ha gent, a la casa, amb ganes de fer un canvi de paradigma. Ara bé, ¿tenen les eines?