08/10/2020

Edatisme

5 min
GETTY

"No em vull morir. Ni del càncer, ni del coronavirus, però encara menys em vull morir de pena”. Són les paraules que va etzibar-li a una amiga la seva mare convalescent, en ple confinament. Com que viu a casa seva va poder escollir (dins les fines escletxes de les imposicions sanitàries) els termes del seu contacte amb la família. Va ponderar, sense interferències, els riscos per a la salut física i la salut emocional. “Les persones s’haurien de morir d’amor i no pas de malalties absurdes”, deia premonitori Joan Vinyoli. Els “interns” en residències no han pogut triar. Aquest eufemisme asèptic s’amolla a tot entorn de reclusió forçada: a les presons, als Centres de Justícia Juvenil (els antics reformatoris); als CIE, on s’entafora estrangers que no han comès cap delicte; o als camps de refugiats. Em temo que els drets fonamentals d’aquests col·lectius internats trontollen especialment en temps de pandèmia.

L’edatisme, com el racisme o el masclisme, es fonamenta en estereotips. La diferència és que tothom es fa gran. Afortunadament, si considerem les alternatives. El terme, encara no inclòs al DIEC, el va encunyar el gerontòleg Robert N. Butler per donar nom a la confluència de tres factors: els prejudicis negatius cap a les persones d’edat avançada; les pràctiques discriminatòries que se’n deriven; i la cobertura institucional que les fa perdurar. Un exemple de la discriminació institucional, relativa a la salut, és el dèficit d’inclusió de persones grans en els estudis clínics; fins al punt que, segons una investigació vinculada a Harvard, són excloses en un 50% dels assajos clínics i en un 100% dels assajos sobre vacunes per al covid-19.

La distorsió està tan arrelada que sovint tenim una percepció negativa sobre les pròpies capacitats. Jo mateixa –víctima d’aquest biaix, malgrat que li comenci a veure les orelles al llop– he glorificat absurdament la joventut i gairebé justificat l’atenció prioritària als joves en moments de col·lapse sanitari. Rumiant-hi a posteriori, me’n faig creus.

La infantilització i la condescendència són una mostra de la discriminació que pateix la gent gran. Molts cops se’ls parla com si fossin criatures o se’ls priva injustificadament de prendre, de manera autònoma, decisions que afecten el seu estil de vida (salut, aspecte, relacions personals). També proliferen altres tipus d’abusos i maltractaments, de vegades vexacions extremes i d’altres invisibles, com escatimar-los les condicions ambientals adequades, la llibertat d’anar i venir o el dret a la intimitat. L’obsolescència laboral, que afecta el personal al llindar de la cinquantena, és el primer pas del camí cap a l’ostracisme. Quin malbaratament si tenim present que, sobre aquesta edat, Fleming descobria la penicil·lina o Saramago començava a publicar.

Aquest fenomen lliga amb la mercantilització de la vida, que redueix l’ésser humà a força de treball. Només és útil qui és productiu, obviant que la pròpia consideració del que és treball, en la nostra societat, és injusta. Només el fet de percebre una retribució sembla dignificar qualsevol activitat, amb independència de la bondat intrínseca o la utilitat social del producte fabricat o del servei prestat. Els especuladors, que amb el joc de fluxos artificials han convertint el dret a l’habitatge i altres béns bàsics en una broma de mal gust, s’inclouen entre la població activa sens cap mania. Per contra, deixem fora del mercat laboral les que assumeixen les “tasques de cura”. Els uns (majoritàriament homes) ens espatllen la vida; les altres (majoritàriament dones) la sostenen. La lògica inapel·lable del mercat, convertida en ideal i regla de vida, només tolera la maduresa com a font de consum. El culte a la joventut, venerada com un mèrit i no com una circumstància, proporciona suculents beneficis als sectors que exploten les pors naturals i les vergonyes induïdes per encolomar-nos solucions miraculoses al “problema” del pas del temps: cirurgia estètica, productes antiaging, rutines extenuants. El nou discurs ja no és aturar el rellotge, sinó envellir bé. Dissimular, competir, gastar. Que no es noti. No cal dir que, novament, l’objectiu preferent d’aquesta pressió és el públic femení. Ja ho deia Susan Sontag: “Els homes maduren, les dones envelleixen”.

La discriminació aplicada a la senectut (m’embafa el terme tercera edat) també es projecta sobre la infantesa i la joventut, i fa que l’anomenat poder adult tracti les criatures com a mers projectes i no persones completes, o miri el jovent com un col·lectiu problemàtic des d’una generalització impertinent. En realitat se’ls sotmet a un control difús, més estricte que el que determinen les convencions legals arbitràries: 18 anys per votar, comprar tabac o conduir; 16 per al consentiment sexual i el treball a jornada completa; 14 per obrir un compte en una xarxa social; 12 per ser escoltat sobre la custòdia o sobre un tractament mèdic.

Contaminats per una lògica de la vida lineal (ascens-declivi), ens afanyem a conquerir i a mantenir-nos al cim de l’edat adulta amb equilibris precaris. Som empesos a una transició accelerada des del niu cap al fossar, amb un fugaç interludi de plenitud. En una concepció circular de la vida, en canvi, en què les pèrdues i els descobriments s’acumulen i es compensen, s’atenua el vertigen de la desaparició. Així llegeixo, confortada, el vers de Mary Oliver a Ocell roig: “La maduració de la poma és la seva caiguda”. I aspiro a enfilar cada etapa amb l’esperit de Vinyoli, clarivident, al seu poema Cercles: “Un altre cop vols agitar les aigües / del llac. / Està bé, però pensa / que no serveix de res tirar una sola pedra, / que has d’estar aquí des de la matinada / fins a la posta, des que neix la nit / fins al llevant / –tindràs la companyia / de les estrelles, podràs veure l’ocellassa / de la nit negra covant l’ou de la llum / del dia nou–, / assajant sempre cercles, / per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla / –i mai potser no n’estaràs segur– / que has assolit el cercle convincent”.

stats