12/08/2020

Tocata i fuga

4 min
El coixí de Joan Carles i les 'selfies' amb Rajoy: una festa d''exs' per la Constitució

Al sentir que Joan Carles marxava d’Espanya em va venir al cap, inconscientment, la fuga en re menor de Bach, una línia melòdica recurrent per a episodis dramàtics. Potser perquè l’associo a la ferum de corrupció des que vaig saber que sonava a tot drap durant l'escorcoll del Palau de la Música, segons testimoni del fiscal del cas. O perquè, diccionari en mà, fuga és un terme que escau prou bé a l’acció del rei emèrit: "Allunyar-se d’un perill o quelcom desagradable". L’escrutini públic i l’escàndol mediàtic, previ o simultani al setge judicial, és incòmode i és arriscat. No es tracta tant d’escapar (alliberar-se de l’amenaça o la circumstància adversa) i eludir el càstig, com d’esquivar la persecució. Malgrat que el seu advocat declari que no se sostraurà a l’acció de la justícia i la representant del govern espanyol s’aferri al tecnicisme (ni és pròfug ni hi ha rebel·lia processal), dependrà de la seva sobirana voluntat, ja que no s’ha dictat cap mesura cautelar per garantir-ne la compareixença, per evitar la destrucció de la prova o per assegurar la responsabilitat i la recuperació dels cabals evadits. En la carta que Joan Carles adreça al seu fill (per a coneixement de tots els súbdits) no diu res, naturalment, d’escapolir-se o esquitllar-se per torejar la censura social i l’ombra del procés penal. Parla de trasllat, una fórmula reversible que no sona a exili sinó a mudança, una de tantes de la parentela, ara a Suïssa, ara a Estoril. Qui sap si una expatriació definitiva o només un parèntesi, tal vegada una escapada si, com es pot suposar, no renuncia al vessant lúdic. Com deia el còmic Cantinflas: "Si se necesita un sacrificio, renuncio a mi parte y agarro la suya". A diferència del desterrament o de l’expulsió, el trasllat admet excusa. Es pot vendre com una decisió voluntària, transaccional o forçada: des d’una concessió graciosa fins a una imposició, passant per una entente cordiale entre parents civilitzats. Admet asèpsia o "sentimiento" i va des del simple desplaçament físic o el traspàs de papers fins a l’abandonament o la deserció. Aquesta darrera lectura, més pròpia del llenguatge castrense, no és del tot desenfocada si tenim present que l’ascendent del Borbó sobre els cossos armats en l’episodi del 23-F era el pilar del seu malaguanyat prestigi. La legitimitat de la monarquia espanyola no reposa en la continuïtat dinàstica pel seu pecat original. Tampoc hi ha legitimitat democràtica, sorgida del mandat ciutadà en unes eleccions lliures. És una legitimitat per l’exercici, bastida sobre el suposat èxit individual de Joan Carles a l'allunyar els sabres i contenir els nostàlgics. El problema és que quan l’adhesió popular es construeix sobre el mèrit personal (el joancarlisme) el demèrit futur del personatge pot ensorrar el palau. Acotar la indignitat a l’esfera personal i situar-la en el passat és l’únic recurs per evitar la desfeta. Com que la legitimitat alternativa (el felipisme) està encara en construcció, l’ordre d’allunyament del pare permet guanyar temps en un moment idoni per als cordons sanitaris: distància social, distància reial. La pràctica de tocar el pirandó normalitza els abusos, dissipa la reacció i minimitza la resposta. Remet a la de l’Església envers la pederàstia, en temps del Papa emèrit. El periodista i professor de la UAB Pepe Rodríguez documenta la tendència d’enviar els capellans abusadors a parròquies humils, en la creença que la gent amb escassos mitjans econòmics i culturals té menys recursos i credibilitat per enfrontar-se a la jerarquia. I quan l’escàndol resulta incontenible, a un altre país, preferiblement llatinoamericà.

Sospito que l’operació de salvament reial també es farà en dos o més moviments. Que Felip VI li retirés “la paga” no ha esvaït l’oprobi, i el govern espanyol disposa de mesures col·laterals si la contaminació creix. El títol d’emèrit -una creació dels mitjans importada del món acadèmic i el clergat, que apel·la a la dignitat moral- ja fa basarda. La concessió del títol singular de rei honorífic no correspon al rei, no ve de la Constitució ni la llei, sinó d’un reial decret del govern Rajoy que li permet conservar el tractament protocol·lari i els honors militars. L’abdicació va privar el rei de les funcions substantives -arbitratge, moderació i mediació- mentre mantenia el paper simbòlic i representatiu. Ser faldiller i opulent eren vicis confessables, simples excessos. L’habilitat facilitadora i de connexió interpersonal, marca de la casa, va ser útil a la Transició com a procés adaptatiu i integrador. Si resulta que més que servir l’Estat se servia de l’Estat per al lucre personal, el frau fa trontollar la Marca Espanya, percebuda com el paradís del malbaratament i la impunitat. En aquest règim d’anomalies la família reial no ha de declarar els seus béns i interessos i disposa d’un registre civil especial i opac que impedeix, per exemple, conèixer el règim matrimonial dels seus integrants. El nivell de transparència s’estableix per llei, però la pertinença al clan es pot corregir per acord del consell de ministres.

Potser la sintonia que escau als darrers compassos del serial no és de Bach, sinó de Nino Rota. Les notes d’El padrí sonen de fons mentre el patriarca de la famiglia remuga entre dents: "Cada home té el seu propi destí".