22/12/2019

De Macià a Junqueras, Puigdemont, Comín

3 min

A veure. S’aixeca. Davant del jutge, arranca: “Estem convençuts de la nostra capacitat de governar-nos per si sols, com hi tenim dret. Disposem de prou mitjans i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil. Jo mateix ho he denunciat al Parlament espanyol. Tots els esforços dels catalanistes moderats i dels tímids regionalistes concorren fatalment a confirmar-ho. Per això m’he llançat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol”. Per això és jutjat Francesc Macià el gener del 1927 a París. I deportat, amb llibertat, a Bèlgica. Però, per què passa tot això?

Ens ho explica Macià: “Han prohibit la nostra bandera, han proscrit la nostra llengua, han clausurat o destruït totes les nostres escoles i institucions culturals. Han prohibit totes les nostres danses i festes típiques. Centenars de professors han estat destituïts i centenars de catalans han estat deportats, empresonats i feroçment torturats a les seves cel·les. Vet aquí la raó de la nostra impaciència en aquests darrers temps i vet aquí la raó perquè, veient-me obligat a refugiar-me a França, ha estat des de l’interior del vostre país, bressol de les llibertats, que jo i els meus homes hem tractat de portar a terme la nostra elevada ambició, escoltant la nostra dignitat d’homes i el nostre deure de catalans”. Què ha fet Macià per arribar aquí?

Doncs intentar alliberar Catalunya, a principis de novembre del 1926, amb escamots armats. Això volen, diu Macià: “Volem una Catalunya independent dintre del concert dels pobles lliures; un estat democràtic, pacífic i republicà al costat d’aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans van morir a Verdun. Volem destruir la monarquia espanyola, sempre enemiga de França, tal com ha demostrat una vegada més amb la seva neutralitat hipòcritament hostil durant la Gran Guerra. La paradoxa més trista per a nosaltres és veure’ns avui presoners d’aquesta França que és germana espiritual nostra i per a la qual voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca que, un dia, podria prevenir-la contra les intrigues i amenaces d’un feixisme espanyol [...]. Catalunya vol ser lliure i constituir-se en república catalana independent i vol també la llibertat de tots els pobles de la Península. Ja ho dèiem en el nostre Manifest als catalans i ho repetim en la nostra Crida a les nacions. Un cop els pobles peninsulars fossin lliures, acceptaríem tot lligam fraternal per lliure acord. El que no volem ni podem acceptar són aquests mateixos lligams imposats per la força!” Exili. Detencions. Judicis. Presons. Tot va sortit malament. O no.

Tot això, els arxiconeguts Fets de Prats de Molló. Tot el que va passar abans i després. Tot el judici del 1927 (111 detinguts, 42 jutjats i 17 processats) és símbol dels principis d’independència, democràcia, revolució. Internacionalitza la causa catalana. Neix el mite Macià. I tot, d’una manera o una altra, ens portarà a l’abril republicà i català del 1931. Com tot allò ens porta a ara. De Macià a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 2019: Oriol Junqueras eurodiputat de ple dret amb immunitat i Carles Puigdemont i Toni Comín recollint l’acreditació com a eurodiputats. I el que vindrà: a l’exili, a la presó. I el que demostra. El que, de nou, sense que hagi marxat mai, prova, confirma, corrobora, evidencia tot això: l’estat espanyol viu en gerundi etern. Sempre és el mateix. El món gira, però l’estat espanyol no canvia. Els motius, les raons, les realitats són les mateixes. Res s’ha mogut: exili, judicis, presó. Catalunya, però, continua: a Prats de Molló, Perpinyà, Brussel·les... La veritat va surant. I segurament tornarà a ser la Catalunya Nord una de les frontisses del futur català. És el mapa de la realitat i de la veritat. La lupa. El 3D. El cinemascope. La llavor. L’espermatozou. Aquí comença tot: perquè ja hi érem, perquè mai n’hem marxat. Perquè hi som. I això ho vol dir tot: també el futur.

stats