Màgic i perdut

La cançó es diu Harry's circumcision [La circumcisió de Harry] i és com un conte gòtic, potser un dels poemes que més m'han impressionat mai. Comença amb en Harry mirant-se al mirall. "No li agradava gens el que veia". Les galtes de la mare, els ulls del pare... S'estava convertint en els seus pares. "La decepció final". Va agafar el ganivet d'afaitar. Va pensar en com li hauria agradat ser. Fort, prim, sense aquest nas... Va pensar en Van Gogh (aquest és un detall important de la lletra) i "amb un cop ràpid es va tallar el nas". També es va tallar la galta i aleshores va mirar entre les cames. I es va seccionar el coll, d'orella a orella. "Harry es va despertar tossint, els punts li van provocar una ganyota de dolor". D'aquesta manera, doncs, l'autor ens fa saber que Harry es va salvar i el van curar. I va ser un metge qui li va dir: "Fill, t'hem salvat la vida, però no tornaràs a ser el mateix". I quan ho va sentir "Va haver de riure tot i el dolor. La decepció final". El títol s'entén aleshores.

La cançó, que és molt emocionant -ara molt més, perquè Lou Reed s'ha mort- pertany al disc Magic and loss, que a casa tenim repetit. Un és del meu home, que és músic, i l'altre és meu, perquè me'l va regalar quan ens vam conèixer. Em va dir que era imprescindible que el tingués, i tenia raó. És un disc que parla de la mort, perquè en aquella època al Lou Reed se li van morir dos amics amb molt poc espai de temps.

No totes les lletres són tan terrorífiques. Em semblen d'un descoratjat optimisme, de vegades. Una de les cançons que més m'agraden de la Velvet (per senzilla i lluminosa) és Sunday morning , del primer disc, The Velvet Underground and Nico . En un àlbum on es parla de droga, de sexe dur (de dolor i plaer) m'agrada que hi hagi aquesta camuflada demanda d'auxili, aquest desig senzill d'aixopluc, d'úter, de vida normal, que tot addicte ha sentit. Diumenge al matí, plou, viure és molt dur, voldria llevar-me amb tu. "Encongeix-te per cabre en el meu motlle", diu. "Canviem el clima", diu. Això em commou especialment.

I de tota manera, ara que s'ha mort i en recordo algunes lletres, tinc de fons una cançó que no és seva, però que va fer més seva que cap altra, potser, i que en el fons no diu coses tan diferents de les que diu a Sunday mornig . És de Kurt Weill (per a un musical) i la podeu trobar al disc Lost in the stars . És una cançó que compara, pel que entenc, un any amb la vida d'una persona. Es diu September song . Molts artistes, com Frank Sinatra, l'han cantada, però per mi, ningú l'ha entesa i l'ha fet tan dramàtica (precisament pels arranjaments tan aparentment alegres) com ell. Ell mateix en va fer alguna versió molt més pausada, però a mi m'agrada la del disc. S'acaba així: "Aquests pocs dies daurats, voldria passar-los amb tu".