Una mala hora...
Dimarts a la nit al Sense ficció de TV3 estrenaven el documental Una hora i mai més , de Carles Bosch. Es tractava d'explicar cinc històries que arriben a la seva hora final. És a dir, cinc persones assumien davant la càmera l'acabament d'un fet transcendent en la seva vida. El que reblava el clau en el projecte documental és que per a l'autor, en Carles Bosch, aquest treball suposava el mateix. Era un metafinal. Afectat per l'ERO a la televisió pública, afrontava el seu últim documental a la cadena. Potser que el director se sentís com una part més del relat ha afectat negativament el resultat final. Traspuava un estat d'ànim tràgic. Una hora i mai més era una molt bona idea que finalment ha estat ben muntada però mal executada en la tria dels protagonistes. L'àrbitre que xiulava l'últim partit té lògica. I l'avi que pilotava l'avió per última vegada també. Però encara és hora que en el seguiment del part s'entengui la justificació. N'hem vist centenars, de parts, a la tele. I el seu valor té més d'inici vital, d'alegria, que de tram final. Als pares se'ls plantejava la idea de com afrontar l'últim embaràs (i l'última hora de part) després d'haver tingut dos fills més abans. Però s'hi donava un caràcter lacrimogen d'epíleg que semblava que tinguessin un problema greu. Plantejar un naixement com un "mai més" grinyolava molt com a concepte. Tampoc et pots passar la vida parint. En un naixement, la idea de "l'última hora" té un valor relatiu perquè és l'arrencada d'un projecte de vida molt més llarg i transcendent. El cas més flagrant, però, va ser el de l'actriu amateur. Semblava que no hagués de pujar mai més a un escenari per algun problema greu. I ens ho van explicar com un trauma. I resulta que cap al final descobrim que la gran afectació ve produïda només perquè s'acaba una obra d'aficionats que fa sis setmanes que s'està representant. Sis setmanes! I? Hi haurà més obres, més anys i mil històries. I allò semblava una tragèdia grega en què a Núria Espert li queia el TNC a sobre i cremava tot. L'actriu (que va acaparar un excés de protagonisme) i el documental van generar un drama al voltant d'un fet que, per contrast per exemple amb la noia cega, era absolutament intranscendent. L'operació d'ulls de la senegalesa per recuperar la vista, l'última hora a les fosques, no va tenir gens d'intensitat i va quedar eclipsada. L'única gràcia era que el documental durava també una hora i feia el compte enrere. Només seixanta minuts que com a espectadors se'ns van fer eterns.
