13/01/2021

Malgrat el dolor que provoca, mireu-lo

3 min

Hi ha documentals que relaten drames esgarrifosos però si tenen una idea ben definida i honesta de com explicar el dolor, tant pel que fa a guió com a l'aspecte visual, aconsegueixen que l’espectador recorri tot el trajecte narratiu amb serenitat i construint un vincle que farà que mai més oblidi aquella història. És el cas d'Encara hi ha algú al bosc, que va emetre el Sense ficció de TV3 aquest dimarts. El documental, dirigit per Teresa Turiera i Erol Ileri, recupera el testimoni de dones que van ser violades durant la Guerra de Bòsnia i també dels fills que van néixer d’aquestes violacions. El bosc era l’espai de terror i desesperació: el lloc on fugien per amagar-se, on les incomunicaven, on pensaven en morir. Per aquest motiu, el documental utilitza de manera recurrent –i molt espectacular– les imatges d’aquests espais de natura com un element visual per transmetre algunes de les sensacions que els testimonis expressen. Tot i que no hi ha dades oficials, es calcula que es van cometre entre 25.000 i 50.000 violacions a dones, nenes i homes. I s’estima que van néixer unes 4.000 criatures de les quals només se n’han reconegut 62. Molts nadons van ser ofegats o abandonats fruit del rebuig de les seves mares després d’aquella vivència tan atroç. Per tant, tots els protagonistes del documental són persones que arrosseguen traumes devastadors. Uns intenten guarir-los i d’altres s’han resignat a viure amb el patiment. El documental va avançant sense pressa presentant-nos les protagonistes. Cada història té el seu temps, s’entrellacen les unes amb les altres per deixar-les reposar i reprendre-les més tard. I és a partir dels casos individuals que es va dibuixant la idea d’un drama col·lectiu. “Per a mi la guerra va començar quan vaig saber que era adoptat”, diu un fill nascut d’una d’aquestes violacions. Assumir que has nascut fruit d’un crim, el menyspreu de la mare biològica, descobrir que l’agressor viu al poble del costat.

En el documental hi ha un moment televisivament magistral i emocionalment molt bèstia. La Lejla va ser rebutjada per la seva mare al néixer. Uns periodistes britànics van enregistrar els primers minuts de vida del nadó a Sarajevo i van entrevistar la dona. Setmanes més tard aquells periodistes van adoptar la criatura, que ha crescut a Manchester. Quan la Lejla va fer 18 anys els seus pares adoptius li van ensenyar aquell reportatge. Però també van enregistrar el moment en què ella mirava el reportatge a la televisió i veia per primera vegada la seva mare biològica i el que deia sobre el bebè. No és l’únic moment colpidor del documental. N’hi ha molts més. Encara hi ha algú al bosc és devastador però fet amb una gran delicadesa. La capacitat que té per escoltar els testimonis, la prudència i el respecte en la col·locació de la càmera, l’ús de la imatge per transmetre sensacions i donar un subtext, l’elecció de les localitzacions, la tria dels protagonistes. Un documental excel·lent, imprescindible de veure i que ens recorda que les guerres van molt més enllà de les dates que les acoten en el temps en els llibres d’història.

stats