El malson de Florentino

No em voldria posar en la pell de Florentino en una setmana com aquesta. I encara menys en la de la gent del seu voltant. Un home acostumat als èxits, al reconeixement, als elogis i al fet que tot li surti bé ha vist com en tres partits el Madrid ha perdut tres títols. I, per fer-ho més poètic, dos en mans del seu etern rival i un altre davant d’un club que manté sinergies amb el Barça, presents (De Jong) i històriques (Cruyff).

L’últim cop que es va trobar en una situació semblant va ser el 2006. No va acabar la temporada. Va dimitir al febrer després que el Madrid perdés contra l’Arsenal als vuitens de final de la Champions. A la Copa del Rei els va eliminar el Saragossa en semifinals. A la Lliga, el Barça els va superar en 12 punts. Després vindrien aquelles eleccions que va guanyar Ramón Calderón amb tota la polèmica del vot per correu. Van ser les últimes eleccions que s’han celebrat al Reial Madrid. Florentino Pérez es va presentar el 2009 sense oposició i ningú l’ha desafiat mai a les urnes.

El Madrid ha guanyat 5 Copes d’Europa, 4 Lligues i 2 Copes del Rei en els 15 anys de presidència de Florentino, sumant les dues etapes. El Barça, aquests mateixos anys, ha guanyat 3 Champions, 8 Lligues i 5 Copes del Rei. Més enllà de les històriques golejades dels blaugranes al Bernabéu. Si mirem els números en global, no hi ha color.

Ara entrem en el moment en què els pitjors malsons de Florentino es fan realitat. No suporta ser criticat, ser assenyalat. Que la gent es giri cap a la llotja i l’escridassi. La seva llotja, la de ministres, empresaris i jutges. No, això no. I el pitjor és que d’aquí al final de temporada encara li queden sis partits al Bernabéu, en què l’únic al·licient del públic serà xiular-lo i recriminar-li la temporada. Esclar, no ho poden fer amb el secretari tècnic. Ni amb el director esportiu. Ni amb el pobre entrenador, que ha fet tot el que ha pogut.

Tres mesos insuportables en què ha de canviar l’estat d’ànim de la seva afició i sobretot desviar l’atenció. Cap a on? Amb qui? Florentino en aquestes situacions és imprevisible. Escolta poc i actua de manera impulsiva. Un exemple ben recent el tenim amb la marxa de Zidane, en què va fitxar Lopetegui tirant pel dret. Capaç de tot, no descarto res. Des de la tornada de Mourinho, cosa que agradaria molt al portuguès però que genera molts dubtes al president blanc, fins al fitxatge de Pochettino, que és el seu preferit però costarà convèncer el Tottenham perquè el deixi anar. Prepareu les crispetes, que venen uns mesos divertits per als seguidors del Barça.