Manolo García conjurava l’huracà
El cantant Manolo García li ha explicat a Kiko Amat, en una extraordinària entrevista plena de música, al magazine Jot Down, que el seu grup, El Último de la Fila, es va trencar perquè en Quimi Portet, l’altra meitat de la formació, “volia cantar en català” en lloc de fer-ho en castellà. Diguem, abans que res, que El Último de la Fila forma part de la història de la música, amb grans àlbums com Enemigos de lo ajeno (que conté les emocionants Insurrección o Soy un accidente ). Explica que va ser una ruptura pactada i que ell va entendre que en Portet “començava a estar incòmode amb el tema lingüístic” perquè “el tema de la llengua per a ell és important”. I afegeix: “A mi m’era indiferent. Jo defenso absolutament que els catalans parlin català, evidentment, i jo puc parlar català, però no tinc aquesta sensació de pàtria, igual que tampoc no la tinc de pàtria espanyola. A mi això dels estats i els governs no m’interessa gens”.
Aquesta és una d’aquelles qüestions amb què es troba habitualment el sofert i estoic parlant d’una llengua sense estat. Algú raonable, intel·ligent i ple de bona intenció, com l’admirat García, fa una afirmació sincera, sense adonar-se que la fa des de la superioritat, des del punt de vista de qui sempre, sempre, sempre ho ha tingut tot. “No tinc aquesta sensació de pàtria”, diu. I no la té, esclar, perquè no li cal. Jo voldria no haver-la de tenir contínuament. Fixeu-vos que explica que per a en Quimi Portet el tema de la llengua “era important”. Per a ell, en canvi, no. Però no ho era perquè ja cantaven en la seva llengua. Per ell, aquesta era la situació natural. La normal. Si “el tema de la llengua” no li hagués preocupat gens, com diu, aleshores no li hauria importat cantar en català com volia l’altre. És com quan un heterosexual, també ple de bona intenció i sinceritat, li diu a un gai o a una lesbiana: “Jo us accepto...”
