19/11/2020

Audàcia

4 min
GETTY

L'any 1996 l’arquitecte Alfons Soldevila va convèncer l’Escola d’Arquitectura per construir la Casa Translúcida, un prototip gran de casa de diverses altures amb una estructura metàl·lica desmuntable i una pell semitransparent de policarbonat. La Casa no servia per res en concret, però era probablement un dels millors exercicis per a uns estudiants nascuts a la dècada dels vuitanta, poc avesats a les dificultats i malacostumats a la cultura de la foto i la manca d’exposició a les eines i la construcció real. Fer una casa lleugera d’altes prestacions amb tant pocs recursos i amb les pròpies mans va ser tota una experiència per a la nostra generació. També va fer una Casa Transpirable a Alella, com a pavelló de control d’una instal·lació vinícola ecològica. Llavors algú va denunciar la construcció, que devien trobar il·legal, i la Guàrdia Urbana es va personar a Alella. La cosa, afortunadament, no va acabar en desgràcia, perquè els agents, després d’un parell d’hores rondant pels voltants, no van trobar la “casa”. Obvi: la Casa Transpirable tenia forma de tot menys de caseta, i queda perfectament integrada enmig dels camps.

L’audàcia és una de les grans aptituds que té la bona arquitectura, i és el que comparteix la disciplina amb el món cultural. És l’exercici del coratge que porta a arriscar-se, un atreviment extraordinari per qüestionar les normes del mercat o les convencions socials. Reivindico l’audàcia per subvertir l’ordre, i hi dedico un article perquè penso que és un dels valors que està més en risc a la nostra professió. El potencial de l’audàcia per fer que l’habitatge sigui assequible o per reduir les emissions està en perill a causa d’un cos normatiu redactat per impedir-la i una classe política que té aversió al risc i és molt atrevida en els dibuixos, però excessivament retrògrada en l’execució. Sens dubte, un dels mals dels nostres temps és que les xarxes i els mitjans s’omplen de dibuixos preciosos, que contrasten moltíssim amb l’experiència real a peu de carrer.

Torno al mestratge d’Alfons Soldevila. A més d’audaç, Soldevila és un professor coherent. Us imagineu poder viure en una casa gran sense hipotecar-vos i sense consumir molta energia? Aquesta és una gran pregunta, que deu fer molta por als bancs. Soldevila es va fer una casa, ja fa més de quaranta anys, al barri del Mas Ram, a Badalona. És una casa magnífica, enmig d’un jardí frondós, i que destaca enmig d’un carrer farcit de xalets que semblen francesos, amb les seves cobertes inclinades i les seves finestres de plàstic. La de Soldevila és una casa diferent. Se la va fer fer en dos mesos. Sí, amb l’ajuda de pocs operaris i amb materials tan econòmics que eren restes d’estoc de fàbriques que ja ningú no volia. S’hi entra per una galeria molt grossa, on hi té una taula, cadires de fusta i moltes plantes. La galeria és l’espai on més han viscut durant el confinament, i veureu que s’hi està bé de temperatura perquè el sol entra i escalfa l’ambient. La galeria és un afegitó a la casa, que té una cuina ampla i oberta, un estar molt gros i una sala d’estudi que havia fet les funcions d’habitació infantil. És una casa petita de mides, però molt àmplia d’espais, perquè des de qualsevol punt arribes a veure la cantonada oposada amb dues plantes de desnivell. A dalt de tot hi ha les habitacions, i a sota l’Alfons s’hi va fer l’estudi. Uns anys més tard, quan els seus tres fills es van fer grans, els va arreglar l’espai annex a l’estudi perquè hi visquessin de manera autònoma, quan encara no podien ser independents. A l’estiu no necessiten aire condicionat perquè l’aire calent puja per un senzill tub mecanitzat i a l’hivern s’hi ha posat una estufa de pellets que alimenten cada dia amb un paquet.

La casa del Mas Ram és un exemple revulsiu de com es pot fer habitatge sense hipotecar-se, implicant fàbriques dels entorns i amb un temps rècord de construcció. Els primers anys, equipada amb el mínim, i a mesura que la família s’estabilitzava i les criatures creixien, es van poder ampliar la galeria, el jardí i l’estudi professional. És un model que subverteix les convencions sobre el que vol dir viure en un entorn de baixa densitat, on es creua la vida privada amb l’exercici professional. Els fills de l’Alfons, que ara continuen engrandint el despatx, pugen a la cuina a fer el cafè a mig matí, i xerren amb la seva mare. L’Alfons m’ensenya el seu taller que sembla una fusteria, i les maquetes de diversos edificis que ha projectat per tot el món. I a mi, un cop més, em trenca els esquemes sobre el dogma de la ciutat compacta i en altura en què em vaig criar. I penso: quina manera més audaç de viure i construir una Badalona diferent! Jo viuria amb molt de gust a l’ombra d’aquest jardí...