Penitència i seducció
La necessitat de democratitzar les ciutats està transformant la professió dels arquitectes i urbanistes. Alguns s’hi resisteixen, perquè és dolorosa la cura d’humilitat que implica haver de donar explicacions constants sobre els projectes. D’altres ho han comprès a la perfecció i, sense renunciar a la creativitat, s’envolten de professionals capaços de remar en la mateixa direcció. Prova d’això és l’èxit de l’Àgora d’Urbanisme que s’ha celebrat al COAC aquesta setmana, a la qual han assistit més de 210 professionals disposats a escoltar i aprendre.
Els arquitectes com a col·lectiu han perdut autoritat moral després d’una crisi que va omplir les ciutats de grues sense millorar-ne la urbanitat. Ara cal fer penitència. Molts petits despatxos han tancat, i l’ecosistema creatiu de professionals liberals que eren els arquitectes de la generació dels vuitanta s’ha anat apagant alhora que la seva producció intel·lectual s’ha fet irrellevant. Els promotors que tenen múscul per impulsar projectes a Catalunya són de fora, i venen amb arquitectes estrella de Nova York o opten per despatxos que s’han fet grans a base de prometre dreceres als laberints municipals. I els arquitectes catalans que han sobreviscut a la crisi ho han fet a base de projectes a l’estranger; Barcelona ja no és aquella “ciutat dels arquitectes” (Llatzer Moix 'dixit') que encarregava racons interessants a centenars de professionals amb ofici i 'savoir faire' local. Els que han pogut, s’han construït les credencials a l’estranger, amb un esforç personal considerable, no exempt de riscos.
Però els temps han canviat per sempre, i la ciutadania té opinió en matèria urbana. Ho va anticipar una agosaradíssima Itziar González, amb un procés sense precedents a la plaça Lesseps. Quinze anys després hem comprès l’abast d’aquella nova i efectiva metodologia: l’urbanisme es fa amb consens o no es fa. Els escèptics argumenten que els veïns actuen sempre defensant el seu interès propi. Jo defenso, com Richard Sennett, que el bon urbanista ha de ser capaç de convèncer per imaginar projectes de progrés. Que és cansat? Doncs sí, és esgotador. Que és ingrat i més lent? Doncs efectivament; és una tasca que requereix molta paciència i arguments esmolats.
Vol dir que cal fer una feina ingent. Que en realitat, la tasca de l’arquitecte es multiplica i va en dues direccions; cap a la ciutadania i cap al promotor, que ja no té l’autoritat en exclusiva. Cal explicar el procés de disseny, i fer còmplices els no entesos de les decisions preses i els camins avortats. Els arquitectes també dubten, i és fals que el llapis els pertanyi en exclusiva. El dibuix serveix per pensar, i per comunicar. Deixar el llapis als altres pot ser més efectiu que intentar entendre’s amb paraules; fer que els que opinen dibuixin les seves idees i intuïcions és l’única manera de fer comprendre la dificultat del nostre ofici.
Els arquitectes fem penitència perquè la nostra és una ciutat excepcional, però en certa manera traumatitzada. Ciutat republicana, després sotmesa i represaliada, va protagonitzar a la dècada dels vuitanta un miracle de renaixement urbà que va culminar amb la celebració d’uns Jocs Olímpics inèdits i irrepetibles. Perla mediterrània i far de les ciutats secundàries, va arribar a jugar a la lliga de les grans capitals, sense ser gran, sense ser capital i sense tenir ni un duro. La ciutat es va renovar per fora, però no prou per dins. Ha viscut un nivell polític desigual: amb grans lideratges, però oposicions febles i 'remakes' d’alcaldes inimitables. Poca rotació als serveis municipals. Manca de visibilitat del cos tècnic administratiu, sovint menystingut per opcions polítiques sectàries i desconfiades.
Ja no hi ha marge per al vell mecanisme de la requalificació: comprar barat un sòl qualificat d’un ús indesitjat i requalificar-lo per a un ús lucratiu. No val requalificar sòl d’equipaments per fer-hi oficines o hotels (el cas del Barça), comprar edificis de serveis tècnics per passar-los a oficines 'premium' (les xemeneies del Poble-sec), adquirir sectors d’habitatge per passar-los a hoteler (la Marina de la Zona Franca) o anar comprant naus barates al Besòs per utilitzar-les en el futur com a usos industrials avançats que en realitat són oficines (el cas de la fàbrica Schott d’Inditex a Badalona). Simplement, ja no cola.
El nou urbanisme és tan vell com sempre, però més laboriós. Perquè ara cal explicar-se i dibuixar-ho tot per als altres. I és que, malgrat tot, el dibuix importa. La paraula, per raonar; i el dibuix, per seduir. No us deixeu enlluernar pels 'renders'; els dibuixos a mà il·lustren els arguments que motiven els dissenys, comuniquen millor i no enganyen. Les ciutats necessiten idees noves, projectes compromesos i professionals oberts; el camí de la penitència a la seducció passa per un diàleg franc i dibuixos compartits.
