Joguines: alguna cosa es mou
Acabem les festes amb aquest meravellós dia de Reis. L’únic moment de l’any en què lamento haver crescut i no sentir aquella excitació de la nit anterior, quan un sorollet pot ser la pota d’un camell entrant a casa o la mà d’un patge obrint la finestra. No sentir l’emoció d’apropar-me descalça al racó màgic curull de paquetets de colors, un autèntic miracle, per a una nena de postguerra, quan l’entorn era pobríssim. El miracle de la il·lusió desbordant de la infància, quan s’estrena la vida i cada pas endavant és un descobriment.
Els Reis hauran deixat milers de joguines de tota mena. Com que ja no me’n porten, les he anat a mirar als grans magatzems reials, per veure quins jocs ofereixen ara. Fa temps que ho faig, és un bon observatori: en totes les cultures les joguines tenen una funció importantíssima, transmeten a les criatures els hàbits i formes de vida del seu entorn, les tradicions, les expectatives, l’assaig d’allò que seran en el futur. Són l’instrument, juntament amb els contes, a través del qual les criatures aprenen a ser i a fer. A imitar les persones grans, però amb la llibertat suficient per imaginar, transgredir, innovar, posar-se a prova. Triar les joguines, doncs, és orientar-les per a un determinat caminar, dur-les a desenvolupar unes capacitats i no unes altres. M’agrada saber com evoluciona tot això, en un moment en què la carta als Reis s’escriu sobretot en funció de la publicitat més sorollosa.
La visita als magatzems dels Reis m’ha deixat males i bones sensacions. Les dolentes, primer: un espantós mal gust. Classificació perfecta de tons rosa i tons blaus, però no qualsevol rosa, no, un to monòton i alhora cridaner d’una mena de fúcsia ofensiu, el rosa a l’enèsima potència! Ep, que es vegi bé que això és la secció de nenes, no us confonguéssiu pas! També el blau ressalta per repetitiu, però lleugerament més sord, més enfosquit, barrejat amb grisos; d’acord, ja ho hem entès, va de nens. Però no n’hi ha prou amb els colors: els embolcalls, les peces mateixes, les nines, els seus vestits, tot aquest plàstic sense noblesa, d’un disseny infame, va dirigit a les criatures, els ha de formar el gust. ¿En són conscients, els qui treballen per als Reis, que el sentit de la bellesa també s’educa? ¿Cal tanta lletjor, tant cop de puny als ulls dels infants, que no poden defensar-se?
Sortosament tornen les joguines de fusta, quina diferència! La fusta és una matèria noble, sòlida, agradable al tacte. Bon senyal! Però no és l’únic: fins on he pogut veure, ha baixat l’oferta d’armes. No han desaparegut, esclar, encara apareixen algunes pistoles, alguna metralladora, alguna espasa... Fa un parell d’anys les armes omplien els magatzems, i els anuncis de guerrers vestits de ferro eren majoritaris. Hi havia, però, alguna cosa estranya: ¿contra qui lluitaven, aquests personatges tan virils? No quedava clar; s’estava produint una transformació profunda: els guerrers ja no tenen un enemic concret, la lluita per “matar els dolents” és absurda quan no sabem ni qui són; per tant, matar és ja només un joc, un aprenentatge de ser home. Cal que siguin forts, valents, agosarats, han d’imposar-se, han de saber defensar-nos. Però, de qui?, de què? Els perills que ens envolten no reculen davant una espasa o una pistola. De manera que, aparentment, ja només es pot intentar una guerra imaginària, la de l’Univers, que queda lluny, i la tria d’armes com a joguines sembla retrocedir. Encara que potser algú tornarà a posar de moda els toros i la caça, i així les armes infantils podran tornar a lluir.
Pel costat de les nenes, en canvi, la cosa no solament no millora sinó que clarament va empitjorant. Deliri de nines escanyolides, fràgils, anorèxiques, una suposada elegància de la magror extrema. Un devessall d’estoigs de maquillatge a partir dels 5 anys, que cal començar aviat a condicionar-les perquè aprenguin que el seu paper és el d’objectes sexuals, que el seu aspecte ha de ser construït en funció de la mirada de l’altre. Una invasió de princeses Disney, d’una falsa ingenuïtat pueril. Cal dir que el repte és complicat: ¿com reinventem una feminitat que no sigui una masculinització, i que no recaigui, tampoc, en la cursileria tradicional?
Comencen a multiplicar-se els anuncis de joguines no sexistes, els intents de superació d’estereotips, les imatges de nens que arrosseguen cotxets de nines o juguen amb cuinetes. Els jocs no tenen sexe, és la idea central. Per a una nova manera de ser dona i de ser home calen noves joguines que permetin aquest aprenentatge; de moment, els tallers dels Reis van una mica retardats, però alguna cosa es mou. Encara que la moda que s’anuncia per als pròxims anys no va d’homes ni de dones, sinó de robots, i no sé si ens agradarà veure com les criatures aprenen a ser-ne.
