22/06/2020

Posar portes al camp

3 min
Bandera LGBTI a contrallum el dia de l'Orgull a Barcelona, el 2015

El sentit comú ens indica que els éssers humans ens dividim en homes i dones de manera natural, segons el sexe que ens ha tocat en néixer. Però el sentit comú, al llarg de la història, també ha indicat que el Sol gira al voltant de la Terra perquè és el que percebem amb la vista, que la matèria és compacta, ja que el nostre tacte ho suggereix, o que el temps és una realitat física immutable, tal com ens mostra l’experiència quotidiana de la irreversibilitat. El sentit comú evoluciona i canvia gràcies als discursos científics, però també a altres tipus de discursos, com el feminista. El nombre de persones al món que creuen de bona fe en la inferioritat natural de les dones s’ha reduït considerablement en l’últim segle gràcies al moviment i al pensament feminista (que estan absolutament entrellaçats i, per tant, són tan necessaris l'un com l’altre).

Per aconseguir aquesta transformació, el feminisme ha hagut de plantejar preguntes i hipòtesis que al principi podien semblar incongruents i fins i tot contràries als ensenyaments de la ciència i de la natura. De fet, el feminisme ha hagut de lluitar sobretot contra dos arguments: el dogmàtic i el naturalista. El primer ha anat caient pel seu propi pes, amb la laïcització progressiva de les societats europees, tot i que també hi ha dogmes fora de la religió, expressats en discursos que comencen per “cal que”. El raonament naturalista és més persistent, però això es deu sobretot a la ignorància força general respecte al que anomenem natura, que reduïm a determinades classificacions i models, tot posant portes al camp. Però a la natura hi ha de tot: hi ha mascles i femelles, i també altres tipus sexuals que no encaixen ni en l’una ni en l’altra etiqueta; s’hi dona la reproducció entre individus de dos sexes diferents, i sistemes en què intervé un sol individu, i altres en què forçosament hi han de participar més de dos...

Centrem-nos, però, en els éssers que ens hem definit com a humans. Un cop descartat el fonament dogmàtic, per arbitrari i interessat, com a base de la tipologia humana, quedar-nos amb el naturalista sembla perillós, ja que és el que ha estat utilitzat al llarg dels temps per justificar les desigualtats per raons de sexe i gènere, com també de raça.

D’altra banda, amb el gènere passa com amb la raça: les persones que volen esborrar la raça perquè la ciència ja ens ha convençut que les races no tenen una base biològica, sinó que eren una taxonomia amb l’objectiu de justificar les opressions més terribles com l’esclavatge, obliden que encara és una categoria necessària per lluitar contra el racisme, que segueix molt viu i fins i tot profundament enquistat en les estructures socials. Malauradament, estem lluny també de poder prescindir de la noció de gènere, com semblen demostrar-ho les violències i desigualtats que el tenen per motiu.

I què passa amb el sexe? Està tan clar que la immensa majoria de persones neixen amb un sexe mascle o un sexe femella? El sentit comú, de nou, ens diu que sí, però no és evident que la ciència contemporània ho trobi tan senzill. Si fos així, no es produirien, per exemple, els debats sobre esportistes a les quals s’impedeix competir en les categories femenines perquè resulta dubtós a quin sexe pertanyen. La identificació sexual implica no només els òrgans visibles sinó també qüestions cromosòmiques i hormonals, per no parlar de les consideracions culturals, indestriables de les biològiques. Podem considerar, de nou, que els éssers humans que no s’adiuen als patrons establerts per incloure’ls a un o altre sexe són excepcions. Però aquesta excepcionalitat, la podem estendre fins a abraçar totes les persones intersexuals, trans o no binàries, o sigui, que no s’identifiquen ni amb la categoria d’home ni amb la de dona?

No es tracta d’una qüestió de números –el feminisme coneix els perills que comporta l’ús de la noció de “minoria”–, sinó de persones que no encaixen en el binarisme naturalitzat, és a dir, considerat com a natural. Això provoca un alt grau de patiment, violència i fins i tot mort (l’índex de suïcidis entre criatures i adolescents queer és força més alt que la mitjana), la qual cosa hauria d’impedir-nos frivolitzar sobre aquestes qüestions, referir-nos-hi com una moda incòmoda, com un caprici arriscat i com una font de debats bizantins. La intersexualitat, el transgenerisme, el no binarisme són un fet en les nostres societats, i ho han estat sempre, sota altres noms i de maneres menys visibles. Patologitzar-los, aplicar-los traves legals o posar-nos una bena als ulls pensant que ja desapareixeran quan tothom sigui més obert i més lliure em sembla una actitud no només contrària al principi feminista de la llibertat, sinó també cruel.