'Martin Eden': la gran pel·lícula d'autor del 2020
Pietro Marcello enlluerna amb l’adaptació de la novel·la autobiogràfica de Jack London
'Martin Eden'
(5 estrelles)
Direcció: Pietro Marcello. Guió: Maurizio Braucci i Pietro Marcello. 129 min. Itàlia, França i Alemanya (2019). Amb Luca Marinelli, Jessica Cressy i Carlo Cecchi. Estrena als cinemes
Martin Eden, la novel·la autobiogràfica en què Jack London va reflectir la seva transformació de mariner en escriptor així com el seu inconformista ideari socialista, és coneguda com la novel·la dels autodidactes. L’italià Pietro Marcello, que es va fer cineasta estudiant els films de l’armeni Artavazd Pelešjan, coneix bé el vertigen que s’experimenta en intentar conquerir, sense xarxa, les més grans fites artístiques. Així, quan el Martin Eden de Marcello (un descomunal Luca Marinelli) grata el cim de la seva quimera intel·lectual i romàntica –anhela enamorar una jove burgesa–, la ficció s’esquinça per acollir unes misterioses imatges documentals en les quals una esposa acomiada el seu marit, que ha d’emigrar a la recerca de feina. ¿Som davant d’una validació del romanticisme d’Eden? ¿O del primer indici de la traïció del protagonista als seus orígens proletaris? Marcello renega de les respostes unívoques.
Del que no hi ha dubte és del fulgor creatiu de Martin Eden. En el realisme visceral que desplega el film, les imatges d’arxiu sacsegen una ficció per si mateixa candent i transfiguren de manera sublim el nostre sentit de la bellesa. Abraçant una concepció llibertària de l’art i la vida, Marcello trenca amb tota ortodòxia i opta per contraposar diferents cromatismes, textures i corrents musicals, de Debussy als ritmes electrònics. Al final, és aquesta invocació de l’anacronisme històric, que acompanya la caiguda d’Eden en el pou de l’arrogància i el cinisme, la que reafirma la universalitat i atemporalitat de l’odissea viscuda per London. Tot evocant els grans debats ideològics del segle XX, Martin Eden emergeix com una alarmant profecia de les xacres del nostre present, vinculades d’una manera o altra a l’apogeu de l’individualisme més salvatge.
