Cinema
Misc 07/01/2021

Scorsese, Nova York i la llengua esmolada de Fran Lebowitz

El cineasta ret homenatge a la seva ciutat amb una minisèrie documental per a Netflix

3 min
Fran Lebowitz a 'Supongamos que Nueva York es una ciudad'

BarcelonaEclipsada per l'èxit dels seus documentals musicals i, en menor grau, dels seus assaigs sobre la història del cinema, Martin Scorsese té una tercera faceta menys coneguda com a documentalista que para atenció a personatges singulars als quals deixa esplaiar-se lliurement davant la càmera per capturar gairebé sense filtre la seva personalitat desbordant. Ho va fer als inicis de la seva carrera amb els seus pares (Italoamerican), amb l'exdrogoaddicte Steven Prince (American boy) i el 2010 també amb Fran Lebowitz, una escriptora tan coneguda per seva mirada àcida sobre la cultura nord-americana i la vida urbana com pel seu bloqueig literari: Breve manual de urbanidad (Tusquets), el seu últim llibre, data del 1981. Lebowitz, tanmateix, es va saber reinventar i, en lloc d'escriure les seves esmolades opinions, es va dedicar a etzibar-les en conferències i talk shows que l'han acabat convertint en una celebritat per dret propi, és a dir, no tant pel que fa com pel que és: la sarcàstica intel·lectual novaiorquesa que parla sense pèls a la llengua amb un sentit de l'humor tan fi com provocador.

A Public speaking, Scorsese s'asseia amb Lebowitz en un elegant club de Manhattan per xerrar de tot una mica i anava puntuant el seu discurs amb velles aparicions televisives, xerrades actuals i imatges d'arxiu dels personatges que anaven sorgint en la conversa, des de James Baldwin fins a Pau Casals (ídol juvenil de Lebowitz). En el documental Scorsese ni tan sols apareix en el pla però constantment sentim el seu familiar riure asmàtic, prova que xalava de valent amb les històries de la seva amiga. De fet, tot el documental està amarat de l'amor del cineasta per l'enginy i la llengua esmolada de l'autora, a qui no per res acostumen a definir com "una Dorothy Parker moderna" amb un discurs que, parafrasejant Muhammad Ali –un altre dels ídols de Lebowitz tot i el seu odi pels esports i la boxa–, vola d'un tema a l'altre com una papallona i pica com un abella.

Deu anys després de Public speaking, que va produir HBO però que estranyament no està disponible a la seva plataforma, Scorsese ha recuperat la fórmula per vendre-la ara a Netflix com a minisèrie documental. Així, a Supongamos que Nueva York es una ciudad el cineasta torna a asseure's amb Lebowitz en un altre club elegant per xerrar de la vida en episodis de 30 minuts vagament temàtics sobre, entre altres coses, els diners, les biblioteques, el transport públic o els hàbits de vida healthy, tot i que el tema de fons sempre és Nova York. O més ben dit, Nova York vista a través dels ulls de Lebowitz, que va arribar-hi als 70 quan la ciutat era un pou de criminalitat i brutícia però també l'efervescent punt de trobada de la vida artística i cultural dels Estats Units. Ja ho diu ella: "No vaig venir a Nova York perquè estigués neta i fos segura! Visc aquí perquè Nova York no és mai avorrida".

A l'estil novaiorquès

Per descomptat, el documental és un homenatge a Nova York fet a l'estil novaiorquès, és a dir, ple de queixes i indignació per l'evolució de la ciutat en les últimes dècades i la dificultat per conviure-hi amb els milions de turistes que la visiten –a ells va dedicat el títol– o per trobar pis a un preu decent. Però Lebowitz té prou ironia per riure's dels tòpics quan també diu: "Ningú es pot permetre viure a Nova York i, tanmateix, vuit milions de persones hi viuen. Com ho fem? És un misteri per a nosaltres mateixos". El fet d'haver-se rodat abans de la pandèmia accentua la sensació d'estar davant un cant a una manera en extinció de viure la ciutat; de fet, la protagonista no pot evitar sentir-se fora de sintonia amb el present i de vegades exhibeix l'elitisme inconscient d'aquella gent que "odia els diners" però té "el problema" que li "encanten les coses".

En qualsevol cas, és fàcil compartir la fascinació de Scorsese per Lebowitz sentint-la explicar anècdotes sucoses sobre Charles Mingus, els New York Dolls o Leonardo DiCaprio –van coincidir al rodatge d'El llop de Wall Street, on ella interpretava una jutge– i sobretot veient com planta cara a Spike Lee quan el director la intenta convèncer de la grandesa de Michael Jordan i l'esport en general. Les rèpliques enginyoses de Lebowitz la situen sovint més a prop del terreny de l'humorista stand up que de la figura literària i no és estrany petar-se de riure amb alguna de les seves sortides. Però també és cert que tres hores i mitja de Lebowitz poden resultar feixugues: la marató de binge watching no és la millor opció per enfrontar-se al documental, que potser es gaudeix més a píndoles, una mica a la manera d'una sèrie amb la qual es complementa perfectament, l'aclamada How to with John Wilson, que també observa la ciutat però des d'una perspectiva més excèntrica i poètica.

stats